Llengua i representació

L'any 1621 morí Felip II de la Corona d'Aragó i III de Castella. Un Àustria més passava a millor vida i el succeiria un altre, com era natural. I els virreis, que eren l'alter ego del monarca en els diferents regnes de la monarquia, estaven obligats a assumir la representació d'aquells en tots els actes. També, en el de rebre el condol. La ciutat de València -és a dir, la seua corporació municipal, encapçalada pel racional Jeroni Bayarri, a qui "tocava" aquell honor, després de nombrosos entrebancs de caire protocol·lari, tan freqüents en aquell món del barroc, anà al Real a transmetre el seu sentiment de tristesa al virrei, marqués de Tàvara. De fet, feia dies que havia arribat una carta de Felip III de la Corona d'Aragó i IV de Castella on, en castellà, el nou rei comunicava el luctuós succés a la ciutat: el seu pare havia mort el 31 de març, i indicava que "su fin ha sido tan cathólico y exemplar como su vida". I més coses que tocava dir. La carta, arribada a mans del virrei, va ser lliurada a l'esmentat Bayarri i aquest la va portar als jurats, que havien estat convocats per escoltar-la.

No ens consta si es va debatre en quina llengua s'hauria de retornar la resposta al rei i, també, per fer l'ambaixada -el parlament davant el virrei- per mostrar el dolor ciutadà per una nova tan trista. Però el ben cert és que Joan Lluc Ivars -de qui suposem unes certes vel·leïtats literàries en castellà i sabem que va ser el darrer continuador del 'Llibre de memòries de la ciutat de València'- no deixà d'anotar que Bayarri va fer aquella representació "ab alta e inteligible veu, en la nostra llengua valenciana". Per algun episodi anterior ja sabíem que la qüestió lingüística tenia un valor de representació que els prohoms de la ciutat valoraven molt. Hi havia el pes de la tradició i la llengua adquiria un simbolisme important que no es podia negligir.

Hem assistit, atònits, ara mateix a un episodi lamentable protagonitzat per la senyora Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid, on, aquesta abanderada de la llibertat -que és capaç de convertir les canyes de cervesa en signe d'identitat nacional madrilenya-, ha abandonat una sala -a Barcelona estant- quan un president del País Basc i un de Catalunya han usat les seues llengües pròpies per adreçar-se a una assemblea de presidents autonòmics. La cosa retrata perfectament la protagonista.

No cal dir que no esperava del president valencià ni un sol "bon dia" en la llengua del nostre país. Encara que potser, un dia, ens diran, si cal, que la parla quan està de dinar... Com feia Aznar, en la intimitat... Qui sap!