Autors catalans (90 %) i valencians (10 %): relació amb la fractura social valenciana

Estos dies, s’ha parlat en la premsa d’un fet a primera vista insòlit: en l’examen d’accés a la Universitat de València, la prova de valencià tenia el 90 % sobre autors catalans, i el 10 % sobre un autor valencià. Davant d’ eixe contrast, u es pregunta si la literatura elaborada en un poble no té la finalitat de reflexionar sobre aspectes de la vida d’eixa societat. En l’humanisme, localisme i universalisme no solament no estan separats, sinó que es necessiten mútuament. A través d’obres de teatre de Rodolf Sirera o de novel·les de Ferran Torrent, podem acostar-nos i reflexionar sobre aspectes de la societat valenciana.

Els crítics de la literatura (jo soc gramàtic) podrien mirar si la separació entre una literatura i el poble en que s’elabora és factible quan es donen dos actituds unides: essencialisme i provincianisme. L’essencialisme permet prescindir de les necessitats dels valencians; i el provincianisme possibilita substituir necessitats de valencians per necessitats de catalans. Certament, de la mateixa manera que els catalans del segle XV llegien Tirant lo Blanch, els valencians actuals podem llegir alguna obra catalana. Però això és molt diferent de fer un examen a on el 90% és sobre autors catalans.

Més que un fet aïllat, els crítics literaris (o els sociòlegs) podrien indagar si l’examen dit és la punta d’un iceberg. La massa de gel amagada respondria a este mecanisme: si el valencià i el català serien la mateixa llengua, i si prescindim de les persones (dels valencians), u pot pensar que només hi hauria una literatura, que a efectes pràctics seria la catalana (el 90 %). En realitat, eixa perspectiva ¿no afecta assignatures i assignatures que fan els valencians que volen estudiar valencià en les Facultats de Filologia de València o d’Alacant? Però convé ressaltar que no hi ha cap incohència, ja que el grau es diu «Filologia Catalana», igual que el departament que l’impartix.

El tema que tenim entre mans demana aclarir com hem arribat a eixa situació. Jo, ací, només indicaré el marc en que es troba: la fractura social valenciana que es va produir en els 70 i 80 pels símbols valencians, una de les conseqüències de la qual és subordinar els símbols valencians als interessos dels partits polítics. Al cap de més de 30 anys, eixa fractura perdura (com es pot comprovar en les Corts Valencianes actuals). Les ferides socials no es curen amb el silenci. Callant i actuant com si no hi haguera cap problema, pareix que hi haja pau social; però perduren les ferides; i, sobretot, es mantenen les seues conseqüències.

I bé, en un any que la presidenta de les Corts Valencianes (del partit polític Vox) ha decidit unilateralment no celebrar el 25 d’abril; en un any que el Consell de la Generalitat ha decidit a proposta de Vox reduir el pressupost de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua amb la finalitat «d’estrangular-la» (dit en públic), ¿com és possible que algú elabore un examen tan pròxim a la societat catalana com allunyat de la valenciana? En un article sobre la temàtica, Carmel Roda fa esta reflexió: això ha passat perque «els extrems s’alimenten i se necessiten». Opine que, si els partits polítics de les Corts Valencianes no es marquen l’objectiu de curar i superar la fractura social valenciana, la fractura donarà ales a: 1) fer desaparéixer el valencià; 2) mantindre el provincianisme valencià davant de Madrid i de Barcelona.