El festí dels taurons

Realment el passeig per l’arc de la séquia de Montcada és un dels més bells que es pot recórrer per l’àrea periurbana de València. Estàvem seguint-lo uns amics. De fet, de retorn cap a Godella, eixint del terme de Rocafort, ens aturàrem per escoltar l’acostumada simfonia de merles i rossinyols: ¿com no evocar la Balada de la garsa i l’esmerla de Roís de Corella? Plaer del camí i plaer de l’amical conversa. En el camí d’anada havíem parlàrem del cessament de Santos Cerdán, de les consegüents responsabilitats polítiques i de la conveniència de dimitir el president en la vicepresidenta, si es que vol salvar el seu projecte, clar. El tema, però, ens esgotava i passàrem al contenciós entre Donald John Trump i Elon Reeve Musk.

I és que la crònica d’Idoya Noain (Levante-EMV de 6 de juny) prestava per a molt. Ruptura anunciada: sabíem que, indefectiblement, estos personatges trencarien palletes. Divorci entre dos personatges d’egos extrems i amb interessos d’origen, no sols divergents, sinó antagònics. Estàvem en l’antic escorxador de Godella, davant l’esmentada séquia de Montcada i un amic rematà: com en La dama de Xangai. En efecte, el personatge de Michael O’Hara empra la metàfora dels esquals devorant-se entre sí: taurons i personatges tots envoltats d’aigua i tots devorant-se.

El president dels EUA, imbuït d’una mística de desenvolupament industrial a tota ultrança, està convençut que el retorn del seu país a primer rang passa per recuperar la producció fabril, com en les dècades dels anys quaranta o cinquanta. Creu que la base de la riquesa del país rau en les fàbriques. D’ací que, en la jornada del 2 d’abril d’enguany, celebrada com a 'Dia de l’alliberament', Trump fixara, unilateralment, una taxa d’importació als països del món en general, convençut, o així ho aparentà, que tots robaven als EUA, i molt singularment la Unió Europea i Xina. L’emperador proclama que la balança comercial –diferència entre exportacions i importacions- li és deficitària, però calla sobre la de pagaments –que inclou bens i servicis- on continua imbatible.

Dels servicis, en efecte, Trump no en diu res, o quasi. A l’actual president sols l’interessen les fàbriques en marxa. I en este context la immigració d’arrels no europees no sols li molesta, sinó que la rebuja. Això ja ho sabem. D’ací que s’hagen desplegat tots els recursos que aporten les empreses tecnològiques punteres per a restringir l’entrada, ja no d’immigrants, sinó simplement d’estrangers i, en alguns casos, directament per a prohibir-los l’accés, com acaba de fer amb una sèrie de països africans i asiàtics. És una prioritat política. Res de nou: en altres temps i altres països l’odi es focalitzava en els jueus; en estos, en immigrants i gazians.

Òbviament, l’aplicació d’estes mesures antiimmigració no són cap novetat: Trump ja les portava en el programa. Sols els ingenus creien que no les aplicaria. Error fatal. Justament un dels pilars de la política trumpiana rau en què, a diferència de la política tradicional, basada en pactes i concessions, complix allò que diu. D’esta manera, i amb indiferència total pels modals, es distancia de la “vella” política i, paradoxalment, esdevé antisistema. Recordem que, en el jardí de la Casa Blanca, hi havia asseguts operaris de les fàbriques: pura imatge, sí; però allí estaven. Conclusió: en estos moments Trump i els arrenglerats amb ell [impagable l’espantada de la Dama del Pinganillo a Barcelona], són considerats pels seus votants, com autèntics revolucionaris que els alliberen del jou federal, dels impostos i de la cultura universitària. Des d’esta perspectiva, estos principis, breus, curts i, alhora contundents, fàcils d’entendre pels cervells aplanats per les pantalles, entren en l’interior, no sols dels nord-americans, sinó de bona part dels jóvens d’arreu el món per la via intravenosa de les xarxes socials. I victoregen, a més, la intervenció militar en Los Ángeles.

Però Elon Musk, i la resta de fabricants del sector informàtic i digital, necessiten produir en països tercers -Xina n’és l’exponent més senyer- per mantindre els preus competitius. Així mateix, necessiten l’entrada als EUA, de gent amb amplis coneixements matemàtics, singularment d’Índia i altres països d’aquell entorn. No dubte de la intel·ligència d’este senyor –realment ningú no sap quina cosa és eixa de la intel·ligència-, però el tipus va fer la salutació nazi en l’estadi Capital One Arena, oblidant que 174.000 estatunidencs moriren en la lluita contra el feixisme. Òbviament, la xifra de vendes dels seus productes al consum havia de ressentir-se, i s’ha ressentit. Més encara quan produïx cotxes elèctrics mentres dona suport a un negaciuonista del canvi climàtic Allà ell. El xoc, entre els dos personatges, Trump i Musk, no ha fet més que començar. Les conseqüències últimes del duel encara són imprevisibles.

El xoc entre Trump i Musk no ha fet més que començar. Les conseqüències últimes del duel encara són imprevisibles

Uns altres taurons que estan devorant-se són els britànics Nigel Farage líder de Reform UK i, el multimilionari –en lliures esterlines- Muhammad Ziauddin Yusuf. És un cas paral·lel al nord-americà. En este cas, no han arribat al poder de la nació, però sí han experimentat un gran triomf en les eleccions municipals. Yusuf n’ha estat l’artífex de l’èxit de Reform UK, la plataforma d’extrema dreta britànica. Ara bé, ha hagut d’arribar la denominada 'guerra del burca', és a dir, una iniciativa parlamentària contra esta peça de roba, sense coneixement de Yusuf, per a que este magnat s’haja adonat que ha estat en el lloc polític equivocat. Un musulmà d’origen singalès, evidentment, està en contradicció greu, en un partit racista, per molts diners que li haja injectat i per molt hàbil que haja sigut la seua presidència i direcció política. Roma no paga traïdors, advertia l’antiquíssima Enciclopedia Álvarez.

Una de les primeres paraules que els xiquets valencianoparlants aprenen en l’escoleta es “mio”. Qüestió de supervivència per a un xiquet, sí; però no per a estos personatges que somnien, com l’Adenoid Hynkel d’El gran dictador, no ja en posseir, sinó en menjar-se la bola del món. Són, però, massa gats per a la llebre i ja estan, com en el gran film d’Orson Wells, iniciant el festí: tots devorant-se entre ells, Putin i Netanyahu inclosos. La séquia baixa roja i el rossinyol no s’escolta.