"Quan la llengua no té color"

 Les institucions es posen a prova no quan tot funciona amb normalitat, sinó quan ix la discrepància. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), creada per a protegir el valencià des del rigor i el consens, està vivint una d’eixes proves. I lo que està passant amb el cas del professor Abelard Saragossà demostra que, hui per hui, la institució corre el perill de trair l’esperit que li donà sentit des de la seua creació.

Saragossà ha sigut objecte d’una campanya de desqualificacions públiques arran d’un informe seu que defén que el topònim Valéncia s'haja d'escriure amb accent tancat, reflectint la manera majoritària de pronunciar-lo al territori valencià. L’informe, encomanat pel nou Ajuntament, no és ni improvisat ni oportuniste. És la continuïtat d’una línia d’investigació que el mateix autor ha defés des de fa dècades: ja ho exposà l’any 1997 en un treball per a la pròpia AVL i ho reiterà el 2006. La proposta no és política, sinó filològica. I, no obstant, les crítiques que ha rebut no tenen res de lingüístiques: són, pràcticament en la seua totalitat, polítiques.

L’han acusat de “botifler”, de “blaver” o de “fer-li el joc a la dreta”, com si el contingut de l’informe no tinguera cap valor per ell mateix. Com si un filòleg deixara de tindre raó pel fet d’haver col·laborat puntualment amb una administració determinada. Però no es pot fer un debat científic a base d’etiquetes. Ací no està en joc un accent, sinó el dret a discrepar dins del marc normatiu. La proposta de Saragossà —encara que no agrade a tot el món— és llegítima, ben argumentada i en cap cas posa en perill cap unitat de cap llengua. El que sí que trenca la convivència lingüística és convertir la discussió en una qüestió de fidelitats polítiques.

Lo més greu de tot és que l’AVL, en compte de defendre el dret a fer propostes lingüístiques amb base i rigor, ha optat per desentendre-se’n amb un silenci còmplice o amb crítiques indirectes. I això és preocupant. Perquè una institució creada per a acollir la pluralitat del valencianisme lingüístic no pot actuar com una estructura de vigilància ideològica. Encara ho és més, si tenim en compte que la veu que s’està qüestionant és una de les més sòlides i conciliadores de tota la filologia valenciana.

Abelard Saragossà ha sigut, al llarg de tota la seua trajectòria, una persona compromesa amb la llengua des del rigor, el diàleg i l’honestedat intel·lectual. Ha publicat desenes de llibres i articles, ha treballat incansablement per un valencià més clar, més natural i més pròxim a la societat, i mai no s’ha capficat en postures dogmàtiques. No és sospitós de cap radicalisme, ni lingüístic ni polític. I precisament per això resulta tan injust i tan trist vore com se li qüestiona l’autoritat només per haver fet una proposta en un moment políticament incòmode, tot i que eixa proposta coincidixca amb la forma real en que parla la major part dels valencians.

Acceptar l’accent tancat no és cap capritxo, és una manera d’arrimar l’escriptura a la pronúncia viva, la màxima de Saragossà: "parlar com s'escriu, i escriure com es parla".

El problema no és la proposta de Saragossà. El problema és una actitud entre alguns intel·lectuals valencians i fins i tot dins de la pròpia AVL que confonen consens amb uniformitat, i debat amb desllealtat. Si l’Acadèmia vol ser fidel al seu esperit fundacional, ha de tornar a ser un espai on es puga pensar en veu alta, on es puga discrepar amb arguments, on es puga plantejar camins nous sense ser assenyalat.

Perquè si el valencià vol créixer i fer-se fort, ho farà des del respecte a la diversitat, també dins del seu propi àmbit normatiu. I si un filòleg com Abelard Saragossà no pot alçar la veu sense patir un atac polític, potser el problema no és ell. Potser el problema és que hi ha qui no pot suportar que la nostra llengua siga més plural del que voldria.