La boda de Stephane

Fa uns dies, el responsable de les polítiques LGTBI de la Generalitat va compartir públicament les seues noces... amb si mateix. Un gest que no tindria major importància si no fora perquè la celebració coincideix en ple mes de l'Orgull, justament quan celebrem el 20è aniversari de l'aprovació del matrimoni igualitari. Menyspreu cap a la lluita LGTBI o, simplement, una evidència més de la manca de trellat i l’excés de vanitat del personatge?

Acompanyat de família i amics, Stephane Soriano va participar lliure i voluntàriament en este acte de reafirmació pròpia. I ho ha pogut fer perquè és una persona adulta, a qui ja no poden intimidar ni manipular uns pares reaccionaris o un sacerdot ultra.

No tindran la mateixa sort els menors i les menors trans, als quals la modificació perpetrada pel seu partit en la llei Trans permetrà que un xiquet o xiqueta de 12 anys de la nostra comunitat puga ser sotmés o sotmesa a qualsevol barbaritat destinada a “curar-lo/la” i modificar així la seua orientació, identitat sexual o expressió de gènere. O és que algú és tan ingenu per a pensar que un/a xiquet/a terroritzat/da denunciarà els seus pares o els seus sacerdots?

Però que allò important no ens fastidie la boda, la festa, el brilli-brilli. Stephane pertany a un PP que és més de 'La boda de mi mejor amigo' que de 'Tomboy'. Per això, en un any en què l’Orgull hauria de celebrar que ja en fa 20 que, gràcies a la lluita de la Federació Estatal LGTBIQ+ i les seues associacions, les persones LGTBI podem celebrar una boda amb qui estimem, el PP no diu ni mu. Segurament tinga alguna cosa a veure el fet que el matrimoni igualitari es va aconseguir amb una oposició fèrria del PP, que inclús ho va portar al Tribunal Constitucional.

Si per celebrar una boda no fa falta parella, molt menys per celebrar l’Orgull. O, almenys, això és el que deu pensar l’alcaldessa de València, Mª José Catalá, que se n’ha organitzat un de propi: sense entitats, sense teixit associatiu, sense contingut polític. Una versió descafeïnada, buida, un Orgull institucional que bé podria passar per unes festes patronals d’estiu.

Catalá i el Partit Popular pretenen convertir el 28 de juny en una boda sense nuvis, un espectacle de varietés sense memòria, sense resistència i sense lluita. Per això, és necessari recordar-los que el 28 de juny commemorem la revolta de Stonewall, però també totes les batalles diàries que continuem lliurant perquè les nostres existències no siguen esborrades, perquè puguem viure sense por. En una societat on les agressions LGTBIfòbiques continuen augmentant, no hi ha lloc per a les seues frivolitats.

Tenim el govern municipal més LGTBIfòbic des de la recuperació de la democràcia, i això no hi ha revetla que ho dissimule: elimina serveis d'atenció LGTBI, mentre aplaudeix sense vergonya la transformació de la Llei Trans en una llei que empara la transfòbia; mentre ignora tots els indicis que assenyalen que, en un CEIP del barri de Marxalenes, es torturen xiquets i xiquetes per la seua orientació sexual, la seua identitat o el seu gènere. Un govern que pretén disfressar-se d'aliat és encara més perillós que si mostrara obertament la seua LGTBIfòbia.

El dia 28 de juny eixirem al carrer perquè necessitem serveis d'atenció integral i que es protegisquen les nostres infàncies

El dia 28 de juny eixirem al carrer perquè necessitem serveis d'atenció integral, i que es protegisquen les nostres infàncies. Necessitem polítiques públiques valentes, amb recursos i perspectiva. Volem que es respecten els nostres cossos, les nostres identitats, les nostres vides. I no acceptarem ni un pas arrere.

Este dissabte, 28 de juny, eixim al carrer.

Perquè els nostres drets no es toquen.

Perquè no permetrem ni retrocessos ni cinismes.

Perquè no volem espectacles buits: exigim dignitat, justícia i respecte.

Convertir el mes de l’Orgull en una festa buida és tan esperpèntic com celebrar una boda sense nuvis

Convertir el mes de l’Orgull en una festa buida, desconnectada del seu origen i de les seues lluites, és tan esperpèntic com celebrar una boda sense nuvis. Les dos coses poden semblar una performance simpàtica, però esdevenen una burla quan s’obliden els qui han fet possible que hui puguem estimar lliurement. Sense memòria, no hi ha orgull. I sense activisme, no hi ha futur.