Ernest Lluch, la sanitat i el codi postal

A Ernest Lluch se’l recorda poc. A ell li deguem una cosa tan quotidiana i excepcional a la vegada com és que t’atenguen quan estàs malalt. La idea d’una sanitat per a igualar-nos a tots en un estat de protecció social. D’una altra manera: la pàtria és poder anar al metge.

Al seu mandat com a ministre de sanitat va començar a païr el sistema sanitari com el coneguem. Amb una idea transformadora asentada a la Llei General de Sanitat -amb majúscules. La sanitat és una condició de ciutadania, no un dret laboral. S’obté per ser o viure. No per treballar i cotitzar. I per garantir l’accés a tot el territori es va potenciar la xarxa d’hospitals comarcals, que acabaria d’establir-se ja amb les competències transferides a les autonomies. Lluch va inaugurar l’Hospital Lluís Alcanyís de Xàtiva, el de la Vila Joiosa, el d’Elda i va impulsar el de La Pedrera de Dénia al seu mandat. Hospitals públics per garantir l’accés a la sanitat sense tenir en compte el codi postal. Hospitals al mig de camp d’alls, com el meu. Hospitals de secà per als pobles d’interior. Hospitals a la costa, per a la gent de mar. Hospitals no només a les grans capitals.

Quaranta anys després hem de tornar a posar el problema sobre la taula. De nou l’assistència sanitària ve molt determinada per la geografia i la distància a la capital. I si ara s’inauguren hospitals són els de la sanitat privada, que viu un creixement a costa en gran mesura de les necessitats del sector públic i del deteriorament de les seues prestacions. Recentment han estat inaugurats dos hospitals, i hi han previstos dos més. Tots a la ciutat de València.

Però el principal problema per a proveïr l’assistència a la població que viu més allunyada de les capitals, és la falta de professionals. L’oferta existent a València atrau molts metges des dels hospitals comarcals, deixant departaments sanitaris descoberts de l’atenció d’especialistes i amb pobles amb una Atenció Primària molt deficient -molt escasa ara a l’estiu. Departaments com el de Vinaròs, Xàtiva-Ontinyent, Alcoi, Torrevella, Requena, Elda, la Vega Baixa en són exemples de la falta permanent de professionals. Una bona part del territori i un bon percentatge de la població.

La creació d’Àrees de difícil cobertura, una mesura ben encaminada per retenir professionals a les zones més deficitàries, és també un reconeixement clar del problema per part de la Conselleria de Sanitat. Un asentiment de que existeixen estes diferències a l’atenció segons el codi postal. Un agravi entre les zones més urbanes i altres més allunyades -tampoc cal massa- i que obliguen als departaments afectats a derivar serveis. Encara que enguany s’ha aprovat la major partida de la història per a sanitat als pressupostos de la Generalitat, les diferències entre ciutadans per departaments de salut també són de rècord.

Està en mans de la Conselleria garantir l’accés a la sanitat a tota la població d’una forma més equitativa. Tornar a la idea d’una sanitat que ens iguale a tots. Recordem més el que ens va voler dir Ernest Lluch: és el codi ètic, no el codi postal.