La dignitat d’un poble, la indecència d’un govern

Cada 9 d’Octubre ens mirem a l’espill de la història. Ho fem per recordar d’on venim, per reivindicar qui som i per projectar-nos cap on volem anar. És un dia per celebrar-nos, per reconéixer la nostra cultura i la nostra capacitat de construir un futur millor. Però enguany costa fer-ho amb lleugeresa. Em costa parlar d’“unitat” o “germanor” sense reconéixer el dolor i la indignació que encara arrosseguem a un any de la dana que va devastar tantes vides.

El poble valencià, eixe que hui omplirà els carrers de danses i banderes, és el mateix que fa un any va eixir amb les mans plenes de fang i de solidaritat. El mateix que va rescatar veïnes, que va portar menjar i roba on l’administració no arribava, que va ajudar a netejar i reconstruir. Aquell dia —i tots els dies després— el nostre poble va demostrar una maduresa, una dignitat i una força col·lectiva que són el millor reflex del que significa ser valencià o valenciana.

Però mentre la gent s’organitzava, què feia el govern valencià? S’amagava darrere d’excuses, de mentides, de discursos buits. Mentre la ciutadania donava una lliçó d’ètica i humanitat, Carlos Mazón i els seus consellers demostraven la seua indecència: incapacitat de gestió, deixadesa amb les víctimes i menyspreu cap a les persones que encara no han recuperat la seua vida.

El poble és digne; este govern, indecent. I esta és la contradicció que marca este 9 d’Octubre. Un govern més preocupat per retallar en cultura, arraconar el valencià i alimentar les guerres culturals de l’extrema dreta, que per cuidar la seua gent. Un govern que no creu en el poble, no el coneix, no l’estima i no l’escolta.

El problema és la falta de respecte: a la nostra llengua, a l’educació, a la memòria de les víctimes i a la nostra manera de viure. Cada vegada que Mazón posa en dubte el paper del valencià o el valor de la nostra cultura, no fa política, sinó que ataca la dignitat d’un poble que ha lluitat segles per ser reconegut i respectat. Una estratègia de la qual és còmplice i col·laboradora l’alcaldessa de València, María José Catalá.

Però el poble valencià no és ingenu. Hem aprés a identificar la manipulació i el cinisme. Sabem distingir qui treballa per nosaltres i qui només treballa per ell mateix.

Este 9 d’Octubre cal celebrar la dignitat: la dels bombers, les voluntàries, les famílies que van obrir la porta de casa a qui ho havia perdut tot. D’esta València compromesa i valenta que ha demostrat estar molt per damunt dels seus governants.

Mereixem dirigents a la nostra altura moral, que ens tracten amb el respecte i la decència que hem demostrat tindre. Que el 9 d’Octubre no siga només una data: que siga una actitud. La voluntat d’un poble de mantenir-se en peu, amb la cara ben alta, encara que el poder li gire l’esquena.

Hui, quan alcem les nostres senyeres, no ho farem per ells. Ho farem per nosaltres. Per totes les persones que fan possible este país, per les que no s’han rendit ni davant del fang ni davant de la vergonya.