El renaixement d’un poble

Crec que va ser al carrer Sant Francesc, a Paiporta, al quilòmetre zero de la gran ferida del nostre poble. Al lloc on vam vore trencar l’alba, dia rere dia, durant els primers mesos després de la dana. Les deixalles amuntegades davant les cases oferien un únic i estret camí per on circulaven veïnes, voluntaris i forces de seguretat. L’olor del tarquim s’impregnava en les fosses nasals i també en la memòria, on encara continua. Fou allà, a la porta d’una casa de planta baixa, on vaig vore unes fotos antigues penjades amb pinces, assecant-se al sol del migdia. Eren imatges familiars: comunions amb vestits blanquíssims, dinars al voltant d’una paella, rostres somrients. Un tresor indestructible.

A prop, assegudes en cadires, dues dones netejaven amb molta cura més fotografies tacades de fang, tretes amb paciència d’àlbums inflats per la humitat. L’escena semblava un procés de revelat. A poc a poc, la brutícia deixava pas al record. Aquell moment, enmig de tanta destrucció, condensava el sentit més profund de la nostra resistència.

Hui, en el primer 9 d’Octubre després de la nit més llarga, torne a aquella imatge. La reconstrucció ha començat just així, amb la mateixa paciència d’una fotografia recuperada, com un ofici antic, que rescata la vida de l’aigua i protegix els records. Així ens hem alçat. Hui és un dia per a reivindicar la nostra fortalesa com a poble, per a recordar que venim d’allà on renaixen les cendres i que, si repassem amb els dits les nostres cicatrius, ens parlen d’una resiliència col·lectiva que ens enorgullix.

I hui també és el dia per a alçar ben alta la nostra Reial Senyera, la mateixa que, encara que es puga tacar de fang, mai es doblega. Les mateixes senyeres que veïnes i veïns es nugaven a l’esquena com capes de superherois mentre ajudaven a netejar carrers; les senyeres que militars arribats d’altres punts del país col·locaven als seus camions; les senyeres a les finestres al costat de cartells on es podia llegir, “Eixirem del fang”.

A poc a poc, hem tornat a caminar.

Amparo ha refet la seua casa familiar a La Torre, on les vidrieres centenàries van resistir el colp de l’aigua. A la porta de l’escola de Sot de Chera, un mural recorda Javi, i tot el veïnat cuida Ana i la xiqueta. Pepe Polseguera ja torna a eixir en bicicleta amb la seua filla i rep als amics al seu taller recuperat de Catarroja, evocant, com sempre, les gestes del seu ídol, el “campionissimo” Fausto Coppi.

La resiliència naix d’eixes històries menudes, d’eixos gestos que reconstrueixen el teixit moral d’un poble. La vam presenciar també en les grans escenes de dol col·lectiu a Mestalla, a Orriols, a la Fonteta, i en la regeneració emocional que va brollar quan les nostres bandes de música recuperaren els instruments i tornaren a tocar. Mai oblidaré l’emoció devore l’Artística i La Unió de Carlet interpretant juntes pasdobles en la reobertura del pont, en l’any del centenari d’Amparito Roca. Més que mai una melodia de vida, un himne compartit.

Hui, en este 9 d’Octubre, vull recordar les alcaldesses i alcaldes que foren la primera línia de resposta. Recorde especialment a Maribel Albalat, que, tot i quedar-se sense casa, cada dia es plantava a l’Ajuntament per dirigir la reconstrucció de les vides de les paiportines i paiportins.

I hui, com cada dia, vull reivindicar el suport constant del Govern d’Espanya, a qui tinc l’honor de representar. Ho dic amb orgull i amb la cara ben alta: el Govern ens ha acompanyat des del minut zero en este renaixement. I no únicament perquè nou de cada deu euros invertits en la recuperació han vingut de l’executiu central. Un territori no es refà només a colp de BOE. Es refà amb presència i amb humanitat. Amb Pedro Sánchez escoltant de primera mà els alcaldes i alcaldesses i les famílies de les víctimes, amb ministres recorrent els pobles afectats, i amb els 8.500 militars que van passar el Nadal lluny de casa, repartint menjars calents i netejant carrers al nostre costat.

I ací seguirem, deixant-nos la pell fins que la reconstrucció física, ambiental, econòmica, social i emocional siga completa.

Hui, 9 d’Octubre, el poble valencià s’ha eixugat les llàgrimes, com s’eixugaren amb delicadesa aquelles fotografies que el fang no va poder esborrar. I, com deia el poeta, tornem a caminar decididament, a recuperar el nostre cant. La convicció profunda d’un poble que sempre renaix.