Mazón i el seu article per a alemanys

La vespra del 9 d’octubre, amb la seua acostumada agudesa, Jesús Puig va titular un article a aquestes pàgines “Vixca, vixca, vixca? Dimixió, dimixió, dimixió!” (Levante-EMV, 8/10/2025). Com que a l’equip de govern li ha plagut empaperar els nostres carrers amb un lema en valencià no normatiu, ell se sentia doncs legitimat per a adreçar-s’hi en termes semblants. L’endemà hi va aparèixer un article de Carlos Mazón titulat “Vixca, vixca, vixca” (Levante-EMV, 9/10/2025). Aquest ha exhibit una triple frivolitat.

La primera concerneix l’ús de la llengua. De totes les paraules a l’abast, per al lema del 9 d’octubre s’havia de triar justament una de no normativa. Es tractava de donar suport a la tesi –ja refusada amb escreix, a l’experiència corrent i als àmbits acadèmics– que el valencià constitueix una llengua diferent de la que es parla a Catalunya, Balears i Andorra. Com si un argentí triara el mot “pibe” per a demostrar que la seua llengua no és pas la mateixa d’Espanya, Colòmbia o Xile.

La segona frivolitat crida l’atenció per la manca de decòrum. Quan es compleix gairebé un any de les riuades que varen devastar el territori i segar 229 vides, el triomfalisme del “Vixca, vixca, vixca” no sembla oportú ni de bon tros. A menys que no s’estiga escrivint per a valencians sinó per a alemanys, o polonesos, o xinesos.

En el moment d’escriure aquestes línies em trobe a Alemanya. Puc imaginar-me la impressió que l’article li faria a un alemany que coneguera el castellà, però no el rerefons: tal vegada pensaria que Mazón és un esforçat líder que es pren cura dels seus conciutadans després d’una desgràcia natural del tot aliena a la seua gestió. L’article però havien de llegir-lo valencians i valencianes, no alemanys. Persones que coneixen la negligència de Mazón i del seu equip: no només per la seua absència del lloc on havia d’estar; no sols per la imperícia de persones que havien de prendre decisions clau; també per fer oïdes sordes als dramàtics avisos emesos des d’À Punt i l’Agència Estatal de Meteorologia, o per fer ulls clucs a les mesures que prengué la Universitat de València (“Trump i Mazón, contra el coneixement”, Levante-EMV, 03/07/2025). Tanmateix, a l’article no es troba traça d’autocrítica ni petició de perdó: heus ací la tercera frivolitat, la pitjor. “Nuestras instituciones [...] pertenecen al pueblo valenciano”, es diu, per a tot seguit ofrenar noves glòries a la pròpia gestió i esclatar en una mascletà d’autocomplaença closa amb un surrealista “hay estabilidad institucional”. No hi ha mode d’encaixar tot això amb el clamor popular per la dimissió ni amb l’enquesta, publicada el mateix dia a aquest diari, segons la qual la valoració de l’actual president és de 1,67 punts sobre 10. Fins i tot un alemany se n’adonaria.

M’inclino profundament davant el poble valencià, davant la seua resiliència, la seua capacitat de sacrifici, la seua solidaritat. L’obcecació de l’actual govern en aferrar-se al poder, el seu fer com si no-res, el seu distreure l’opinió pública i tractar-la com si fora menor d’edat, tot això taca l’honorabilitat de les institucions, soscava la confiança dels ciutadans, emmetzina allò públic. Per a restaurar el teixit de confiança que fa forta una societat cal responsabilitat, justícia, veritat. Fer memòria és per açò un acte de resistència cívica.