Qui ens cuidarà demà?

Qui ens cuidarà quan nosaltres ja no puguem fer-ho. Quan ens falten les paraules i les estances de casa ens resulten estranyes. Quan la família ens siga aliena. O quan la malaltia o la incapacitat ens invalide. Per començar, parlem en primera persona: no un nosaltres, els productius, i un ells, els dependents. És un problema de tots, que es parla a les cuines de casa en veu baixa i a les nits abans de dormir: què fem amb el iaio o qui es quedarà demà amb la mare.

L'envelliment de la població, la cronificació de la malatia i l'increment de l'esperança de vida comporten ja un problema greu com a societat i per al sistema de benestar: com assumir les cures i necessitats de les persones que ja no poden fer-ho d'una forma autònoma, les que no poden viure a sa casa o les que necessiten una atenció mèdica contínua. El sistema de dependència comença ara a rebre al gruix de la piràmide poblacional, al baby boom que es va iniciar cap a finals dels anys 50, que són la part majoritària de la nostra societat per rang d'edat i que van incorporant-se ja d'una forma progressiva.

Però a pesar de que el futur és immediat i previsible, les dades indiquen que no estem preparats. L'últim informe de l'institut de Majors i Serveis Socials (Imserso) del 2023, i el de l'Associació de Directores i Gerents en Serveis Socials assenyalen el País Valencià com una de les autonomies a la cua en recursos assistencials per a la dependència. Si parlem de places de residència, una quarta part del dèficit total a Espanya és nostre (Levante-EMV, 21/01/2025; Las residencias valencianas tienen un déficit de 24.801 plazas para mayores de 65 años). També estem en cobertures baixes en places públiques, subvencionades per la Generalitat, i en l'adopció d'estratègies per evitar l'ingrés en residències i l'abandonament d'hogars propis, com la teleassistència —el botó roig—, els centres de dia o el servei d'assistència a domicili. I per altra banda, l'ingrés a una residència privada resulta inassumible en molts casos, amb quotes mensuals en torn els 2.500 euros. Com a alternativa, a les famílies valencianes ens queda intentar mantenir l'assistència a casa només amb el suport de la família, o en els millors dels casos amb cuidadors externs que necessiten un gran esforç econòmic o renunciar a una feina per assumir-los pròpiament.

Per començar a deixar d'estar a la cua en serveis assistencials i de dependència, preguntem-nos si no ens val açò la quita del deute dels valencians. O si no ens paga la pena que la política valenciana es fique d'acord per reclamar un finançament just a Madrid. Per poder avançar hem d’abandonar esta política invalidant i traure el problema de les cuines. Cridar ben fort mentre ens queden paraules que necessitem cuidar-nos millor, amb més places públiques de residència i més atencions a les persones dependents. Necessitem una política d'altura, lluny del partidisme i del curt plaç. És una qüestió ben grossa: qui ens cuidarà demà. I tots hem de sentir-nos vulnerables per entendre la necessitat. Però per ara, vegent el que vegem, millor si continuem pensant amb qui es quedarà demà la mare.