En narrar-nos, existim

Dies d’introspecció. Ens mirem, rebusquem a la memòria, llegim i ens il·lustrem a través d’aquells i aquelles que ens precediren i que, a través de la història, definiren vagament o profusament què era això de ser valencians. En narrar-nos, existim i, per tant, cada vegada que ens narrem ens redefinim. La nostra identitat és plàstica, en continu canvi, adaptant-se a les exigències d’este món immers en una revolució tecnològica que, per exemple, ha introduït en esta reflexió la identitat digital, un nou repte, una nova mirada. És amb la pregunta on nasquem, és en el qüestionament on apareguem. És una responsabilitat comuna per a assegurar el pacte social.

La conceptualització del ser valencià es fa sempre en comunitat, en un debat que no acaba i en el que participen tots aquells i aquelles que formen part d’esta terra. També els que han vingut de lluny. Som terra de convivència, d’encontre i de prosperitat compartida. La nostra identitat és inclusiva, el nostre llenguatge, a través del qual ens pensem i verbalitzem el que som, és plural culturalment i socialment. No hi ha narració col·lectiva que no s’influencie constantment d’altres, no hi ha identitat o pertinença primordial o exclusiva, com ens va ensenyar Paul Ricoeur.

Existeix vinculació històrica que s'hereta i que sovint no es concep, però per a convertir-se en una eina discursiva de transformació necessita d'autoconcepció i col·lectivització. Només en la posada en comú i des d'ella es pot imaginar tot allò possible i assajar nous imaginaris que òbriguen mons per a combatre desigualtats heretades però també nous reptes de la societat tecnològica, que ha reproduït i magníficat vicis i tendències discriminatòries.

La individualització és contrària a la política. També a l’ètica col·lectiva i a la motivació mútua per la cura aliena. Sense pausa i escolta no hi ha reconeixement dels errors comesos per u mateix o per altres que ens van precedir i, per tant, es trenca el progrés entés com a espai de bé generalitzat. Escoltar-nos i aprendre, autoconcebre’ns. Preguntar a la nostra història, atendre a aquelles persones o grups que foren silenciats, desbloquejar el coneixement. Eixe és el camí per a democratitzar el passat d’esta (i qualsevol) terra i construir un present més plural i més just. Continuar narrant-nos des del respecte als drets humans fonamentals és hui una obligació democràtica.