Massacre d' Indonèsia: 60 anys

Recordem: fins a la II Guerra Mundial Indonèsia havia estat una colònia holandesa. D’aquell immens arxipèlag, històricament, havien extret les espècies; més modernament el cautxú. Ara bé, l’expansió japonesa pels territoris colonials europeus de l’extrem orient, va demostrar que la superioritat de l’home blanc no era més que això, un mite. Britànics, francesos i holandesos s’havien mostrat incapaços de defendre els seus respectius territoris; la seua presència allà, per tant, era supèrflua. Els temps, a més, havien canviat. Els vells imperis colonials europeus ja estaven periclitats en el nou món bipolar. L’episodi de Suez de 1956 amb l’expulsió del Regne Unit i França d’Egipte, va ser el símbol d’este canvi d’època.

En este context va destacar Sukarno, cara visible de la lluita per la independència. Entre altres mèrits, va aconseguir, per via pacífica, la unió de les múltiples ètnies, cultures i gents de diverses confessions religioses d’Indonèsia. A començaments de la dècada de 1960, i açò cal tindre-ho en compte, va virar el país cap a l’esquerra, tot i donant suport al Partit Comunista. Els comunistes comptaven amb uns 300.000 dirigents i uns 2.000.000 d’afiliats. Sukarno, a més, situà Indonèsia com a un país un líder importantíssim del Moviment de Països no Alineats –és a dir no depenent de les superpotències, alhora que escorava el país, cada vegada més, cap a Xina i l’antiga URSS, la quan cosa va comportar el malestar dels militars i dels islamistes.

Evidentment, tant els Estats Units com el Regne Unit no podien quedar impassibles mentre un arxipèlag summament estratègic, ubicat en la cruïlla de dos oceans i enmig de rutes marítimes importantíssimes que, a més, amb una superfície immensa i un gran número d’habitants. Casualment, o no, el govern va tindre problemes econòmics, de manera que va haver d’eliminar les ajudes al sector públic, alhora que la inflació es disparava i els ingressos per les exportacions es reduïen. Aprofitant el malestar, el 30 de setembre del 1965 membres de l’exèrcit segrestaren a sis generals i, al dia següent, els assassinaren, alhora que hi hagué un suposat intent de colp d’estat. Els antecedents d’este colp mai varen ser investigats, però com sol ocórrer en estos casos, es va culpar als comunistes de l’incident. A partir d’ací ja vingué tot rodat.

En efecte, en les setmanes posteriors, l’exèrcit i grups religiosos culparen els comunistes de l’intent del colp d’estat. Res és gratuït: molts dels clergues musulmans eren latifundistes i es veren amenaçats per les confiscacions de terres que s’estaven duent a terme. És així com hi hagué una porga immensa. Donava igual que foren militants, simpatitzants o simples sospitosos: tots a la presó; en principi. Pel que fa a l’exèrcit, se sap que els servicis secrets occidentals actuaren de valent: fomentaren la divisió dins de les forces armades recolzant la facció més dretana en contra dels simpatitzants dels comunistes. Al cap de l’exèrcit es va situar Suharto qui va dirigir la repressió. Això sí, tal i com mostren els documents oficials desclassificats, Suharto no estigué sol: va rebre el suport dels Estats Units i del Regne Unit.

Molt posteriorment es van fer pública documentació del Departament d’Estat dels Estats Units que mostra com, l’ambaixada d’este país a Indonèsia, va proporcionar llistes de comunistes als esquadrons de la mort i atorgà “suport actiu” als esforços de l’exèrcit indonesi per sufocar el moviment obrer. El professor Peter Dale Scott va demostrar com, tot el moviment del 30 de setembre va estar dissenyat per a permetre la resposta de Suharto. Així mateix s’ha sabut del paper del Foreign Office, a qui li va correspondre, sobretot, la coordinació d’operacions psicològiques per a difondre “propaganda negra” que desprestigiava al Partit Comunista d’Indonèsia, als indonesis xinesos i a Sukarno. Estos esforços es coordinaren des de l’Alta Comissió Britànica en Singapur. Les manipulacions inclogueren informació de la BBC sobre els suposats plans comunistes per a massacrar ciutadans de Jakarta. Allò evident és, que tant nord-americans com britànics, estaven cada vegada més alarmats davant la possibilitat de l’expansió del comunisme i de l’hostilitat de Sukarno cap a les potències occidentals.

En conseqüència, la campanya d’informació, o millor dit, de desinformació, estigué perfectament orquestrada: amb el suport de l’exèrcit es van fer circular relats sobre l’horrible mutilació dels generals assassinats i sobre el paper dels pèrfids comunistes. Es succeïren manifestacions i prompte es va passar a la violència. L’exèrcit, seguint les instruccions de Suharto va esperonar els civils per a matar a presumptes comunistes. En Java Oriental s’arribà a una autèntica massacre i, d’allí, la matança va arribar a Bali, a altres illes i, inclús a Sumatra. Les víctimes eren persones treballadores o pertanyents a la classe mitja baixa, estudiants, professors, artistes i funcionaris. Val a dir que la majoria dels assassinats van ser-ho amb arma blanca, incloent-hi mutilacions. Pel que fa a Bali, de majoria hindú, la repressió estigué dirigida pels terratinents que defensaven el sistema tradicional de castes.

Respecte a la magnitud de la tragèdia, l’exèrcit xifrà les víctimes en 75.900. Hui, la majoria d’historiadors estima que els assassinats foren més de 500.000; després, el mant de silenci es va estendre sobre aquells fets. Actualment, Bali, centre turístic de primer orde, acull miríades de turistes que passegen, ignorants, sobre les fosses comunes. No m’interessa la història com a mer cúmul de dades. L’important, ara, és el paral·lelisme del que va passar a Indonèsia fa a 60 anys amb Gaza, per exemple. Els morts ja estan servits, només falten els ressorts. Esperem que així no siga.