“T'he estimat”

Aquest és el títol (“Dilexit te”, en llatí), de la primera exhortació apostòlica del papa Lleó XIV, que el bisbe de Roma va signar el 4 d'octubre passat, festa de Sant Francesc d'Assís.

Amb una introducción, cinc capítols i 121 punts, aquest document ens revela, d’una manera ben clara, la sol·licitud que ha de tindre l’Església envers els pobres.

Aquest text pontifici, que va començar a escriure el papa Francesc i que ha acabat el papa Lleó XIV, ens mostra la continuïtat en la visió i la missió pastoral dels dos últims bisbes de Roma, l'argentí, Bergoglio i el nord-americà, Prevost. D’aquesta manera podem veure com (afortunadament), el papa Lleó XIV assumeix el llegat del papa Francesc i la seua aposta per una Església “pobra i per als pobres”.

El títol de l’exhortació (“T’he estimat”), que fa referència al text del llibre de l’Apocalipsi (3:9), comença recordant-nos el fragment evangèlic de la dona que vessà un perfum sobre el cap de Jesús i l’al·lusió del Mestre sobre la presència permanent dels pobres enmig nostre. I és que l’afecte de Jesús pels pobres és notori i ben patent al llarg de l’Evangeli. Per això el papa Lleó ens recorda també que, quan el cardenal Bergoglio va ser ser elegit bisbe de Roma, un altre cardenal li digué: “No t’oblides dels pobres”, una idea que va tindre molt clara el papa Francesc al llarg del seu ministeri.

Aquesta exhortació ens mostra el crit dels pobres, present ja a l’Antic Testament (Ex 3:7), un text (entre molts d’altres), que ens revela la sol·licitud de Déu pels més desvalguts i marginats. D'ací que el papa Lleó remarque en aquest text, que, encara hui, desgraciadament, “el compromís a favor dels pobres continua essent insuficient”.

Aquest document insisteix en “l’opció pels pobres”, una opció (molt present en l'episcopat llatinoamericà), que trobem d'una manera ben explícita al llarg de la Sagrada Escriptura, ja que a l'Antic Testament podem vore que Déu es revel·la “com a amic i alliberador dels pobres”. D'aquesta manera podem observar a la Bíblia la misericòrdia envers els pobres que Jesús mostrà d’una manera tan clara al llarg de la seua vida.

L'exhortació ens recorda també la importància de “cuidar els malalts” i els més indefensos de la nostra societat. D’ací que el papa Lleó XIV posa com a exemple “la cura dels pobres en la vida monàstica”, tal com es reflecteix a la Regla de Sant Benet, amb el tradicional “acolliment dels benedictins”, dels pobres i dels pelegrins. De fet, la “tradició monàstica ensenya que la pregària i la caritat formen un únic teixit social” que no hauríem de separar mai.

“Dilexit te ” ens posa Sant Francesc d’Assís com a testimoni i model de pobresa evangèlica i com a “icona de la primavera espiritual”, juntament amb Santa Clara i Sant Domènec.

Com ha dit l'arquebisbe Enric, de València, "l'opció preferencial pels pobres és una manera de referir-nos en l'actualitat, a una qüestió que sempre ha estat present en la vida de l'Església i que està en continuïtat amb la Tradició de tots els temps". De fet, com tantes vegades ens deia el papa Francesc al·ludint a la vida i al missatge de Jesús, els pobres haurien d'estar al centre de l'Església.

El papa Lleó també ens recorda les paraules del papa Sant Joan XXIII, el papa bo, quan deia: “L’Església es presenta com a Església dels pobres”.

Així mateix, aquest document pontifici remarca les “estructures de pecat que causen la pobresa” i que hauríem d'erradicar, ja que, com podem vore en la paràbola del Bon Samarità, només “l’atenció als pobres mostra el camí de l’Evangeli”.

Cal que aquest text pontifici ens ajude a tocar la carn soferta dels pobres, per fer posible una Església no només per als pobres, “sinó amb els pobres” i així, contribuir a resoldre les causes estructurals de la pobresa.

I és que la Tradició i els Pares de l'Església "han il·luminat els cors i els passos dels cristians de tots els temps", una Tradició que recull l'amor i la sol·licitud de les comunitats cristianes (ja des dels Fets dels Apòstols), per les persones marginades i desvalgudes.

Seria bo que tots els deixebles de Jesús (i d'una manera especial els polítics que es diuen cristians), feren cas l'exhortació del papa Lleó XIV i de les paraules del president del Brasil, Lula da Silva, que, amb valentía, ha afirmat que "no podem separar la fe de l'amor als pobres".

Com ha dit també la teòloga llatinoamericana, Consuelo Vélez, "tant de bo que aquesta exhortació no es quede simplement en una sensibilització pels pobres, sinó que desestabilitze l'Església monàrquica i clerical, els grups conservadors centrats en la doctrina o en la litúrgia i tot el Poble de Déu, que tantes vegades acomoda la fe als seus privilegis, sense assumir la radicalitat d'un Déu que es va fer pobre per tal d'enriquir-nos amb la seua pobresa (2 C 8:9)".

Els polítics que s'anomenen cristians, quan en els seus discursos o en els seus programes electorals mostren una clara aporofòbia, és a dir, una por que es manifesta en un odi als immigrants (pel fet de ser pobres), estan menyspreant Jesús, migrant ja des de la seua infantesa. I per això, en anomenar-se cristians, aquests polítics mostren la seua hipocresia. I és que l'odi que aquests polítics "cristians" propaguen a la societat, els hauria de fer pensar que menyspreant els pobres, estan menyspreant Jesús i l'Evangeli quan, hipòcritament, diuen que creuen en ell. Aquests polítics que, amb actituds del tot racistes, prediquen duresa amb la immigració, están negant i oblidant la misericòrdia i l'amor del Déu que protegeix els pobres i els desvalguts.

Aquest text del papa Lleó (iniciat pel papa Francesc), també ens hauria de recordar que el Vaticà II, amb la Constitució "Lumen gentium", va deixar molt clar que l'Església va de baix cap a dalt, i no comença pels bisbes sinó pel poble. De la mateixa manera podríem dir que amb l'exhortació "Dilexit te", l'Església no hauria de començar pels bisbes sinó pels pobres.

Aquest text, senzill, clar i contundent, denuncia l'economia que mata i que és la responsable de les desigualtats i de la de pobresa. Per això mateix, "Dilexit te" és un signe lluminós d'esperança, un signe profètic que ens hauria d'ajudar a fer una Església més fraterna, una Església servidora dels més pobres.