El parany del consens

«Quan un no ho vol, dos no es barallen», diu la saviesa popular. Però la saviesa, com la vida mateix, és contingent i circumstancial. Adverbial, en deia l’antropòleg Lluís Duch. L’experiència individual, i també la col·lectiva, ens demostren que la violència sol ser unilateral i difícilment esquivable. Consegüentment, la rendició, com l’acceptació de la pau imposada, es converteix en una estratègia per a salvar la pell. No és poca cosa, que els herois són sempre els primers a caure. Manolo Gil s’hi va referir fa unes poques setmanes en aquest mateix diari.

Però el vencedor, llevat del vencedor explícitament feixista, s’estimaria més que la derrota de l’adversari semblara un acord de mútua conveniència. Per això, el relat consensualista, tan utilitzat en la controvèrsia política, sol complir una funció anestèsica: “para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. En aquesta conjuntura, l’aliança, la solidaritat, la concòrdia o el bé comú són mots clau de la narrativa del consentiment imposada pel guanyador. L’apel·lació a l’acord esdevé llavors una arma llancívola per a la deslegitimització de l’adversari, el qual, paradoxalment, serà acusat de negar-se al consens i contravenir l’interès general.

Quan els tambors convoquen a barricades transversals, ja solem tenir les de perdre. Les nostres reivindicacions i la nostra ideologia passen avall i s’imposa el pragmatisme benpensant que pren forma de “sentit comú”. No és cap novetat. El “consens” entre el franquisme reformador (passeu-me’n l’oxímoron) i les forces democràtiques que van forçar la transició és un dels pactes polítics més vergonyants, i precisament per això amb més pirotècnia consensualista. Un pacte, diu el relat creat ad hoc, en què tots havíem guanyat. Els uns més que no els altres, com bé sabem. De fet, el tractat de pau exigia l’amnèsia dels derrotats i la legitimació democràtica del franquisme. Un mos difícil d’engolir. També l’acceptació acrítica d’un inventari de benediccions sobre la monarquia, l’exèrcit o la judicatura, institucions estratègiques per a la reproducció del franquisme dins de la democràcia formal. La ruptura amb el passat i la mateixa separació de poders, la redistribució del poder territorial o dels sistemes de comunicació públics completen un catàleg d’il·lusions avortades que vostès poden allargar.

Per descomptat, la democràcia no s’entén sense la recerca de punts d’acord. Però la discrepància és imprescindible per a construir una “societat decent”, per dir-ho com Avishai Margalit. Una societat en què tothom puga assolir una part de les seues aspiracions. La societat és conflictiva per definició, i la conciliació, per tant, sempre provisional. El consens entès com un valor absolut és un lloc comú que cal qüestionar perquè la seua funció és reforçar l’estatu quo. No és fàcil, perquè recolza en alguna mena d’hegemonia cultural tan unilateral com granítica. En el cas espanyol, construïda sobre la por de la involució (“de vegades la pau no és més que por”, cantava Raimon) i les renúncies inútils d’una esquerra --una esquerreta, en deia Joan Fuster-- encapçalada llavors per personatges com Felipe González i Alfonso Guerra.

I tanmateix, les circumstàncies ens porten a defensar consensos construïts sobre derrotes polítiques i sentimentals. La Constitució espanyola o l’Estatut d’Autonomia, signat a l’ombra del 23-F, van dibuixar un camp de joc amb les regles marcades. Això no obstant, el desplegament progressista de la Constitució i la construcció del País Valencià modern de què parla el preàmbul del mateix Estatut podien haver estat fruit d’un consens tranversal. Era la il·lusió dels més creients. Però la història ha desmentit radicalment aquesta possibilitat. La dreta, ara com llavors, només ha respectat els consensos --incloses les institucions-- com a carcassa discursiva dels seus interessos culturals i de classe. L’ús retòric i propagandístic de la Constitució i l’Estatut n’ha estat el paradigma. En el cas que no els hi facen servei, els dinamita sense miraments com fa darrerament amb la inofensiva Llei d’ús i ensenyament del valencià i els entreteniments etnogràfics de l’AVL.

L’esquerra, en aquesta cruïlla, no pot enlluernar-se en la defensa de camises de força que constrenyen la imaginació política. L’auge de l’extrema dreta transnacional, el profundíssim canvi climàtic, la crisi de l’estat i del mateix concepte de sobirania o l’individualisme incívic de les societats postmodernes exigeixen discursos inèdits i pràctiques polítiques innovadores. El pitjor d’aquelles camises de força radica precisament en la renúncia a qüestionar falsos consensos que han estat la mortalla del pensament crític, necessàriament inconformista. Una mordassa sovint untada de mel que alimenta la partitocràcia institucionalitzada. Més enllà de la gestió institucional i els objectius gradualistes, sense un projecte moderadament utòpic, l’esquerra esdevé un amable majordom de la dreta. L’encarregat de la finca, en la versió més indígena. Si l’única estratègia de l’esquerra és la defensa d’acords periclitats i de compliment incert, més val que ens rendim i entreguem les estilogràfiques.

Quan un no vol, dos no es barallen, certament. Quan un no vol el diàleg i impugna tothora les condicions que fan possible la democràcia deliberativa, el consens és un mite paralitzant. Una manera de mantenir el poder i silenciar la dissidència.