Els arbres, el bosc i la dana

Si una cosa uneix a Rajoy i a Mazón, més enllà de la pertinença al mateix partit polític, és la seua estima pels “dinarots” i la sobretaula posterior quan al seu voltant se succeïen fets d’allò més importants per al seu futur polític. Mentre Rajoy dinava i bevia en un restaurant luxós a la capital del regne, al Congrés dels Diputats es debatia una moció de censura que acabaria l’1 de juny de l’any 2018 amb la legislatura i, per tant, amb el seu mandat. No seria fins a ben entrada la nit quan Rajoy eixia del reservat del restaurant una volta la moció de censura havia estat aprovada. Rajoy preferia viure al marge de tot allò que es parlava al Parlament on el seu càrrec com a president estava en joc com si això no tinguera res a vore amb ell. Per la seua part, Mazón perllongava el seu dinar en un reservat del famós restaurant de València tot sabent que unes hores abans a Utiel els cotxes s’enfilaven per damunt de l’aigua pels carrers del poble i mentre els rescats i les emergències es multiplicaven a dojo pertot arreu de l’Horta i les comarques afectades per la Dana. Preferia continuar parlant i oferint càrrecs que corresponien, per Estatut, a les Corts, en comptes de comandar des del seu despatx o des de l’Eliana tota l’emergència que es va endur la vida de 229 persones, una darrere d’un altra. Menjava i bevia amb tota la tranquil·litat del món mentre els seus ciutadans i les seues ciutadanes morien tràgicament, com si una situació d’eixe tipus no fora prou important per haver ajornat el dinar i haver-se dedicat a gestionar una situació que les principals agències meteorològiques havien previst amb el temps suficient, com bé va fer la Universitat de València tot suspenent les classes.

Quan es compleix el primer aniversari d’uns fets tan tràgics i esgarrifosos com aquells que van succeir el 29 d’octubre de l’any passat, ens trobem en la mateixa casella d’eixida. Aquella que ha marcat un punt d’inflexió en la història del Govern valencià, aquell que no va estar a l’alçada exigida per a la qual havia estat escollit dos anys abans i enfilava l’equador de la legislatura amb unes perspectives de majoria absoluta a l’horitzó. Al llarg d’este darrer any, Mazón i la seua cohort han tractat de negar l’evidència, que el seu màxim càrrec no va estar al lloc indicat, en el dia indicat i en les hores indicades. Per això, han tractat de dissenyar i elaborar un relat que els poguera salvar davant l’opinió pública amb mitges veritats i excuses que, a poc a poc, la justícia ha anant destriant i desmentint en una investigació on no hi ha mancat les travetes i els entrebancs de l’administració autonòmica per salvar el seu capitost.

La Generalitat ha escollit l’estratègia de treure’s qualsevol responsabilitat de damunt. D’entrada, dient que no l’havien avisat de la gravetat de la Dana que s’albirava des de feia dies i després subratllant que hauria d’haver estat l’Estat qui hauria d’haver agafat les regnes de la situació tot i ser competència autonòmica. Finalment, ha decidit defensar-se amb un altra línia: atacar el Govern central perquè no aporta suficients recursos econòmics en la reconstrucció. Tot per evitar l’autocrítica, reconèixer que no va estar a l’alçada de la situació.