I les donacions per la dana, què?

L’interrogant del títol és un clam perquè Mazón explique on són els dotze milions d’euros de donacions ciutadanes per a les víctimes de la dana. Amb quins criteris s’han assignat i per què la majoria d’aquest fons solidari està bloquejat mesos després de ser recaptat. Segur que hi ha algun motiu amb una base defensable, però la ciutadania vol saber-ho, i també els damnificats que no han rebut cap ajuda. “Mazonitzar” les explicacions —vocable que m’invente per descriure la conducta freqüent del president d’eludir explicacions—, és inadmissible. En política, com en música, els silencis compten com les notes. I quan Mazón calla el seu silenci parla.

No sóc cap mèdium per interpretar els silencis de Mazón que ha fet de la mudesa la seua política de comunicació, però aquest dèficit informatiu es fa summament cridaner precisament hui, en complir-se un any de la tragèdia, i quan un núvol de silenci sobrevola encara sobre la seua “gestió” durant les hores crítiques de la dana. Com ja haurà descobert la pitjor resposta és el silenci, ja que al final tot acaba sabent-se perquè, com va dir algú, "allò que ha sigut enterrat dorm malament". Deien els vells filòsofs que l’home és amo dels seus silencis i esclau de les seues paraules. Mentida. És amo i esclau de tots dos. Els silencis no sempre amaguen; també desemmascaren. Com el tapaboques protector de Mazón que alimenta hipòtesis i elucubracions a dojo.

La transparència com a sinònim de decència a l’hora de compartir la informació exigeix que Mazón explique com s’han utilitzat els fons recaptats. Assumpte on la transparència és la d’un vidre polaritzat. En un partit com el PP, on la falta de transparència és marca de la casa amb antecedents com les ajudes humanitàries desviades del cas Blasco, i la donació fraudulenta de milers d’euros de les mongetes d’Oriola en el cas L.F.Cartagena, tota transparència és poca. Cal la màxima informació i evitar el clàssic jo faig un donatiu, tu fas un donatiu, però ells decideixen. Serà?