La dignitat de Virgina Ortiz

Sumit en la tristesa més profunda, en una barreja d’indignació, ràbia, i serenitat, a pesar de tot, segurament com la majoria de valencians de bon cor, mirava en la televisió el funeral d’estat per les víctimes de la dana del 29 d’octubre de fa un any. I mentre la presentadora de l’acte llegia el nom de cadascuna de les persones mortes, imaginava cadascuna d’eixes vides, el moment fatídic que marcaria el final de les seues vides, un dia qualsevol que ningú no diria que arribaria la fatalitat, immersos en la quotidianitat, en la rutina de l’activitat diària.

I cada nom que llegia la presentadora era un colp emocional, un batec de campana en les entranyes, perquè imaginava que qualsevol d’ells era un familiar meu: un amic, un conegut, una amiga, el meu cosí, el pare, la mare, el germà, el fill, la filla, la dona, el nebot... Podia ensumar perfectament el dolor de la sala mentre observava al president Mazón en cos present, però totalment aïllat, en quarantena, com un empestat, que prèviament havia rebut insults i duríssimes mostres de rebuig per part de les víctimes.

¿Poden imaginar un president de la Generalitat, que representa teòricament el poble valencià, el màxim representat polític, en un funeral d’estat a València sense poder parlar amb les víctimes, fugint de la càmera i de la gent, eixint per la porta de darrere del Museu de les Ciències? Trobe que no hi ha indignat més gran per a un polític.

Vam escoltar el testimoni esfereïdor d’algunes víctimes. I, entre elles, el de Virginia Ortiz, de Letur, a Albacete, que parlava en nom del cosí mort, Juan Alejandro Ortiz, de 31 anys. Virginia va parlar dels professionals, dels voluntaris, dels operaris, dels tractoristes, d’aquella gent noble i sacrificada que va estar al peu del canó en els moments durs de la tragèdia.

I va dir, amb la veu serena però ferma i clara, que volem viure en pau, amb llibertat, igualtat, dignitat i seguretat, però que més enllà del fenomen natural, aquell que omet el deure sabent que l’omissió comportarà pèrdua de vides humanes, és qui comet l’acte primigeni que derivarà en morts. I que no podem deixar el poder en mans d’aquells que ens allunyen d’este concepte de pau. I les víctimes van aplaudir les seues valentes paraules, i tothom en la sala es va commoure. Tots i totes menys un, el president Carlos Mazón.