No és fàcil ser valencià

Sentats a la taula per dinar, ansiosos d’iniciar una apassionada conversa. El tema: la dimissió de Manzón. Desprès de tantes manifestacions junts que acabaven, com molts valencians, amb un disgust desmesurat tant per la indignació com per la pervivència del deshonrat gestor, els dos amics, requerien de la proximitat per poder gaudir de la complicitat de l’èxit.

Després de tant de temps els valencians ho hem aconseguit, se’n va! Aquella conversa, encesa al principi per l’eufòria anava apagant-se conforme apareixien maliciosament les preguntes necessàries. I ara que? I ara qui? I ara com? La conversa, ben regada per un vinet dels Alforins, no remuntava els ànims i cada vegada era més difícil la conciliació. Si Feijóo parla amb Abascal i aconsegueixen un pacte tindrem un president de la Generalitat que segons els de l’extrema dreta, no vol ser. Si no pacten cap nom ens abocara unes eleccions que tant desitgen els que no creuen en l’autogovern dels valencians.

Mala barraca! Que ens ha passat per arribar a una situació en la que els que governen no es creuen el que són i els que no estan no saben com arribar a ser. Aquest soliloqui ens persegueix.

Fem un recer i peguem una mirada al passat recent per vore si trobem el moment en el que hem perdut el camí de la il·lusió com a poble, li diu un amic a l’altre.

Si als huitanta varem passejar senyeres pel carrer i cançons per les places era per que ompliem ateneus i barres de bar amb convençudes converses sobre el valor de poder gestionar-nos sols, sense cap tutela forastera que gens entenia de les nostres costums i no compartia els nostres desitjos. La idea compartida era sòlida: tot està per fer i tot és possible. Ben prompte ens varen marejar amb els arguments de la vertebració territorial i les disputes entre la ruralitat i la ciutat. D’això no podem considerar-nos autors, però si protagonistes. El patrimonialisme urbà referit pel mestre Mario Gaviria, habitador i estimador de les nostres terres ja ho va plantejar a les aules de la Universitat de València recollit a Ecologia, urbanismo y libertad.

Als anys noranta, quan tots els territoris peninsulars destacaven amb un que altre esdeveniment internacional, a les nostres terres no hi quedava més que les mal interpretades llums de “la Ruta” que ens identificava, això si, com destinació desitjada de forasters àvids de “modernitats europees”.

La Lliga en casa de la ma de Rafa Benítez i la copa de la UEFA. Ens permetia unflar el pit! Li contesta l’àmic, però no rés que vore amb la Copa de l’Amèrica i el Campionat de Formula 1 per poder sentir-nos com un País “de categoria internacional”.

No t’envalentones, li comentava el contertulià, just en eixe moment s’inicia la caiguda del Banc de València que no fa més que precipitar la desaparició de l’estructura financera valenciana. Ja no calien diners per als venturosos comerciants valencians, ja no hi són, li contestà. Amb la taronja fora de mercat, el taulell segrestat per la conjuntura, del joguet, les teles, les sabates i els mobles ni en parlem. Que ens queda “para ofrendar glorias a Espanya”?

Sempre ens quedarà Mercadona i Consum, caps de llança de la comercialització alimentaria i Benidorm, senyera del turisme mundial. L’únic problema, però, és que el nostre País és massa llarg i difícil de comunicar. Li respon l’amic. Caldria vertebrar el territori, afirmà.

Eixa monserga ve de llarg. Que els ho conten als sabaters d’Elx, als industrials del Vinalopó, als llauradors del Baix Segura, les Marines o les Riberes. Alcoi aïllat des del principi i la Mariola incomunica a la Vall d’Albaida amb el sud. La Safor plantejà la comarcalització de les terres centrals, mentre Els Ports i l’Alcalaten no tenen cap presència en la geografia. El Maestrat fuig de la Plana i l’Horta no vol saber-se’n de la ciutat de València, Josep Sorribes dixit.

Perdona que el talle el dir, no era per això que varem festejar als anys huitanta de la nostra capacitat d’autogovern. Un govern que ens garantisca progrés humà i seguretat pel futur comú. En cinquanta anys no hem sabut fer allò que desitjàvem?

Per contra, seguim amb la quimera de la nostra territorialitat i donem veu als “alicantinos del carrer Maisonave”. Que són només aquells que després de la retirada de les inversions estatals franquistes a la ciutat (alumini, Cementera, cerveseres, tabacalera, etc.) no entenen un País capitanejat per la ciutat de València.

Paraules encertades d’un bon home que estimem, don Carlos Mataix, li contesta l’amic. El que és ben cert és que després de cinquanta anys em aconseguit “honorables” sense cap voluntat de fer de les nostres històriques institucions instruments per a la nostra prosperitat. Més be al contrari, han esfonsat la Generalitat amb la seua ignomínia i han anul·lat el nostre orgull social.

“Los valencianos son muelles” com deia el Borbó. Serà veritat? Per que tornant al principi de la nostra conversa, el nostre futur l’estan decidint uns senyors que són a Madrid i que no tenen els nostres problemes en els seus propòsits.

Si no volem que torne a passar alguna cosa haurem de fer. No és fàcil ser valencià, com resa un secció de l’Etno.