Mazón, l'adéu d'un mentider

L'anunci de dimissió de Carlos Mazón ha posat un abrupte final a una etapa marcada per la tragèdia de la dana i la gestió posterior que ha generat una profunda fractura social i política. El seu discurs de comiat, més que un acte de contrició o rendició de comptes, s'ha erigit com un últim —i controvertit— acte de defensa personal, carregat de greuges i una menció mínima a les víctimes. El nucli del discurs es va articular al voltant d'una dicotomia auto exculpatòria: "Espero que, quan baixi una mica el soroll, la societat pugui distingir entre un home que s'ha equivocat i una mala persona". En aquesta frase es condensa tota l’estratègia de la seva al·locució. D'una banda, una assumpció de responsabilitat tan vaga com insuficient (la d'haver-se "equivocat"), amb un intent de salvar el seu cul espolsant-se totes les responsabilitats amb mentides pròpies més d’un canalla que d’un Honorable President. 

D'altra banda, l'etiqueta de "malapersona", llançada sobre Sánchez i l'esquerra, a qui acusa de liderar una "campanya brutal" per titllar-lo de “assassí" a base de "mentides". Aquesta tàctica, coneguda com tu quoque, i tu més, busca desviar l'atenció dels propis errors i responsabilitats cap a la suposada maldat o manca d'ètica del seu adversari polític. Mazón creu ser una víctima de la cacera política, en lloc del responsable d'una gestió que va costar vides.

Potser l’aspecte més feridor i revelador del discurs sigui l'escassíssim espai que va dedicar a les 229 víctimes de la dana. Aquesta desproporció subratlla la crítica central que se li ha fet des de les associacions de víctimes, que li han retret en múltiples ocasions la seva falta d'empatia, la seva absència en moments clau i les seves "mentides" sobre el que va fer i va deixar de fer en les hores crucials. Els crits de "Mazón dimissió" que han acompanyat les últimes aparicions públiques evidencien que l'anunci de la seva sortida, encara que tardà, no arriba acompanyat del perdó ni de l'assumpció de la responsabilitat moral que molts esperaven.

L'ambigüitat sobre la data efectiva de la dimissió afegeix un darrer capítol d'incertesa política. Som davant una dimissió en diferit, al PP el agrada el diferit, ja van tindre un finiquito en diferit,  tampoc sabem si continuarà de diputat, segur que continuarà, per continuar gaudint l’aforament. Perquè amb aquesta discurs Mazón ha fet de la seua actuació una defensa processal més que una argumentació política, Picassent li fa por. D’aquest discurs hi han dos guanyadors, un VOX que creixerà aconseguint del PP que es faci la seua política ultra, com fins ara, especialment contra els signes d’identitat valencians, i els empresaris “friends” que així segueixen rebent contractes milionaris, haver estat condemnat per corrupció dona punts, per fer una reconstrucció que en un any no ha aconseguit ni tan sols arreglar els ascensors espatllats per les aigües .

El discurs de Mazón no ha estat el fermall d'or d'una carrera, sinó el resum d'un fracàs de gestió convertit en una venjança personal. És un tancament que deixa més preguntes que respostes, i la principal conclusió del qual és que, en el fragor de la batalla política, el PP va oblidar la veritat, la rendició de comptes i el respecte a la memòria dels morts.