Indigne fins al final

Ja està. Per fi el Molt Poc Honorable Mazón va dimitir. Però va mantindre la seua indignitat fins al final. “Genio y figura hasta la sepultura”. Indigne fins al final. Sembla que no ha aprés resaquest home. Igual pensava actuar com un salvapatries i, en realitat, ha actuat com un vertader... millor m’estalvie el qualificatiu, perquè de segur que no anava a ser bo.

El grau de descrèdit en què ha afonat a la institució pel seu desvergonyiment i el seu elevat ego serà difícil de reparar. Qui vinga darrere haurà de fer malabars per a poder restablir el bon nom i la credibilitat de la institució, ficar ponts amb els familiars de les víctimes de la barrancada de l’any passat, i filar finament les relacions amb el govern central, trencades per la polarització que ha empentat a aquest fatu a, pràcticament, carregar totes les culpes al govern de Sánchez.

La modèstia està desapareguda en el cas de Mazón. Com el seu cap de files, Feijóo que juga, també, a un perillós joc de polarització com a cap de l’oposició i ha ensenyat la seua “poteta” en allò de la crispació política i en anar apropant-se progressivament al discurs d’odi de la ultradreta. Quina pena de persones al capdavant de la màxima institució valenciana i de l'oposició de l’Estat.

El narcisisme victimista de Mazón l’ha dut a ser incapaç de sentir empatia per ningú. I, damunt acusa les famílies de les víctimes i a l’esquerra política, de la seua indigna eixida. Cal tindre la cara més dura que el ciment armat...

Qui vinga a substituir-lo al càrrec (i esperem que no siga la feixista de la vicepresidenta o, que només ho faça temporalment) té una gran feina al davant. Haurà de recompondre el diàleg de manera assossegada amb el poble valencià, a qui hauria de donar-li la paraula de forma quasi urgent i no esperar a d'aquí a dos anys.

I ara no s’hi valen les estratègies polítiques i les mentides per guanyar un grapat de vots. Ara toca donar la cara i assolir que les coses s’han fet malament i el poble ens sentim abandonats i enfadats amb qui només s’ha intentat salvar a si mateix i amb els qui l’han recolzat, com Feijóo que fins i tot va dir que Mazón “havia sofert una cacera política i personal”. Es pot tindre més poca vergonya en fer aquesta afirmació? Però encara es va atrevir a més ficant com a exemple aquesta indigna dimissió de Mazón per a dir que altres haurien de prendre exemple, referint-se a Sánchez i el seu govern i la gestió de la DANA. Em sap realment greu que diga aquestes coses, perquè quan el seu baró estava de dinar, Pilar Bernabé, delegada del Govern al territori valencià ja estava amb les botes d’aigua ficades i parlant amb la gent. Realment, Feijóo ha perdut una gran oportunitat d’haver estat callat.

Reivindicant la (mala) gestió que Mazón va fer a la dana, el seu cap de files s’allunya cada vegada més de les famílies de les víctimes i del vot el poble valencià.

I dic jo que afirmar que la dimissió del Molt poc Honorable era el “correcte” és com deixar-lo caure públicament després d’un any d’infàmia, arrogància i despropòsit. I que, a més se n'ha anat sense rebre a les famílies de les dues-centes vint-i-nou víctimes mortals de la barrancada.

La dimissió de Mazón, des del meu punt de vista, va ser causada per la declaració que Maribel Vilaplana havia de fer el mateix dia davant la jutgessa de Catarroja pel dinar que va compartir amb ell el dia de la barrancada. No va ser casual. Aquesta gentola actua segons les seues necessitats i no pel bé comú.

Després de la seua dimissió en diferit, ara les famílies de les víctimes reclamen, amb tota la raó, que el volen a la presó. Perquè si s’haguera enviat l’alarma abans, ja que sabien el que anava a passar des del matí, moltes de les víctimes no s’hagueren ofegat. Estaven assabentats. Per les agències estatals i pel servei de meteorologia de la televisió valenciana.

Però com a lliçó a tindre en compte és la de què no podem oblidar que ha estat la mobilització ciutadana acompanyant a les famílies de les víctimes, amb les dotze multitudinàries manifestacions demanant la seua dimissió, qui ha aconseguit que, mostrant indignitat fins al final, haja dimitit. Per tant, la desafecció del poble valencià, en aquest cas no s’ha donat.

Hem demostrat, com a poble, que quan volem, podem. I ara toca fer el mateix a les urnes: deixar-los en evidència i no volar la seua opció política.

De tot s’aprén i hem de demostrar que hem aprés bé la lliçó i que no hem de votar a un partit que allà on governa i quan governa, la gent mor.