Pel Sàhara Occidental lliure i sobirà

El poble sahrauí continua sent víctima d’una injustícia històrica que s’allarga ja mig segle. Des del final de la colonització espanyola, el 1975, el Sàhara Occidental viu sotmés a una ocupació marroquina que vulnera sistemàticament el dret internacional i nega a un poble sencer el dret fonamental a decidir el seu futur. És un cas paradigmàtic de descolonització inacabada, una ferida oberta que la comunitat internacional es resisteix a tancar.

El Front Polisario, legítim representant del poble sahrauí, ha mantingut amb dignitat i perseverança una lluita política, diplomàtica i també, en molts moments, armada, per fer efectiu el dret a l’autodeterminació. Aquesta reivindicació no és cap caprici ni un gest simbòlic: és el compliment estricte del dret internacional, reconegut per nombroses resolucions de l’ONU i pel Tribunal Internacional de Justícia. I tanmateix, dècada rere dècada, el referèndum promés no arriba. L’endarreriment permanent, la inacció i la complicitat d’alguns estats han convertit una qüestió de justícia en un escàndol moral i polític.

La recent Resolució 2797 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides n’és una mostra més. Lluny de garantir una solució justa, perpetua l’statu quo i pretén consolidar l’ocupació marroquina. Aquesta resolució suposa un pas enrere en la cerca d’una eixida definitiva i ignora el dret inalienable del poble sahrauí a l’autodeterminació. El que caldria esperar de l’ONU és que complira les seues pròpies obligacions i establira un mecanisme clar, vinculant i amb garanties per organitzar un referèndum lliure i transparent.

Resulta igualment indignant l’actitud de la major part de la comunitat internacional, còmplice per omissió o per interès. Els grans discursos sobre la llibertat dels pobles, la pau i els drets humans desapareixen quan entren en joc els interessos econòmics o geoestratègics. Mentrestant, milers de sahrauís viuen desplaçats en condicions extremes als camps de refugiats de Tindouf, mentre els qui romanen als territoris ocupats pateixen repressió, censura i vulneracions constants dels seus drets civils i polítics.

Tampoc l’Estat espanyol ha estat a l’altura del seu paper històric. Com a antiga potència administradora, manté una responsabilitat legal i moral que no pot eludir. Les seues posicions canviants, dictades per interessos diplomàtics o econòmics, han contribuït a perpetuar una situació injusta. El govern espanyol hauria de defensar amb fermesa el dret del poble sahrauí a decidir el seu futur, i abandonar el seu suport al pla d’autonomia proposat pel Marroc, una proposta que només busca legitimar l’ocupació i negar la sobirania sahrauí. Només un procés d’autodeterminació lliure i supervisat pot garantir una pau justa i duradora.

No es pot parlar de pau mentre un poble viu sotmés per la força. No es pot parlar de diàleg si es nega l’essència mateixa del problema: el dret d’un poble a ser lliure. Qualsevol procés de pau que no contemple l’autodeterminació és un frau, una manera d’imposar la rendició i consolidar la injustícia.

Els estats membres de les Nacions Unides haurien de fer un pas endavant i reconéixer oficialment la República Àrab Sahrauí Democràtica, tal com ja han fet nombrosos països d’Àfrica Àsia i Amèrica Llatina. És l’única manera de donar legitimitat internacional a un projecte de llibertat i sobirania i de posar fi a la hipocresia dels qui condemnen de paraula però cooperen amb el règim ocupant de fet.

Com a ciutadà valencià, com a persona compromesa amb la justícia i la llibertat dels pobles, crec que la causa sahrauí és també la nostra. Ho és perquè ens interpel·la com a societat democràtica, perquè ens obliga a triar entre la dignitat i la indiferència. No podem mirar cap a un altre costat mentre un poble germà és condemnat a l’oblit. Cal acompanyar, difondre i donar suport a les seues legítimes reivindicacions, des de la solidaritat i la coherència.

El Sàhara Occidental té dret a ser lliure i sobirà. És hora que la comunitat internacional deixe de trair els seus propis principis i escolte, per fi, la veu d’un poble que només reclama allò que li correspon: la seua llibertat.