El professor Peset i el tio Ramon

El tio Ramon va viure tota la vida al Barri Batalla, a l’eixida de Meliana, camí d’Albuixec. Havia estat, segons mon pare, un bon oficial en la construcció de carros -ofici molt demandat al nostre poble per al transport del mosaic de Nolla a les estacions del Magistre, Alboraia, i Puçol-. A la darreria dels anys 60, el tio Ramon havia entrat en edat i la demanda de carros havia minvat molt. Però cada dia a mitjan vesprada entrava cap a dins del poble. Baixava pel carrer de la Font, passava per davant del tristament desaparegut llavador públic i, per la vorera d’enfront de ma casa, pujava pel carrer del Sol, llavors Queipo de Llano, cap al Casino de la plaça. Un parell d’hores després, en tornava canviant de vorera i feia una visita a la botiga de ma mare, sempre amb la porta oberta. Guaitava i preguntava si havia arribat mon pare. Si era el cas, mon pare eixia i, recolzats al cantó dels carrers la Font i Calvari, feien una xerradeta a penes d’un quart d’hora. Si mon pare no estava a casa, saludava, de vegades em donava una mesureta de cacau i tramussos o de castanyes, i continuava avall.

Mai no vaig saber de què enraonaven aquelles vesprades. Hagueren de passar uns anys, just després de la mort del tio Ramon, perquè el pare m’explicara que el tio Ramon havia estat un dels millors amics del meu avi i els cosins del meu avi, tots criats al mateix barri Batalla. Homes de saquet, sense terres ni propietats d’herència, de joves modestos militants del Partit Autonomista --blasquistes i republicans, en deien a casa-- sense cap mena de posició representativa. El meu avi conduïa el tramvia que feia la ruta del Camí-ral (la carretera vella de Barcelona) de València a la Creu, la Pobla de Farnals. Els altres, mosaiquers i obres de vila. També vaig saber, passat els anys, que tots ells havien compartit entrades i eixides a diverses presons de la ciutat de València després de la Guerra.

El meu avi va ser condemnat a 15 anys, acusat de parar el tramvia perquè uns empresonats a Sant Miquel dels Reis se n’escaparen. Mon pare sempre va mantenir que era una acusació inventada. Tan inventada, sostenia, com els càrrecs imputats als seus oncles i al tio Ramon. Tan falsos, concloïa sense cap variació en un relat d’anys, “com els càrrecs contra mon tio José Tarín, afusellat al Terrer de Paterna el 23 d’octubre de 1940 amb dotze melianers més, tots ells innocents”. “Per no evitar penes de mort, pena de mort”, va ser la sentència per una denúncia signada per “familiares de los asesinados y otros afectados personalmente”, en referència als executats a Meliana el 1936 per uns incontrolats. Tots ells, per cert, encara soterrats sota l’altar major de l’església. Els afusellats de la “saca de Meliana” del 40, inclosos José Tarín i els alcaldes Antonio Zaragoza i Francisco Ballester, han hagut d’esperar 80 anys perquè n’exhumaren les restes de la fossa 120 de Paterna. Ves a saber de què parlaven el tio Ramon i mon pare en aquelles converses fugisseres!

Tot això em ve al cap una nit en vetla, enllestida la lectura d’Ingrata pàtria, la novel·la -“novel·la de fets”, segons el cànon del nou periodisme- que Martí Domínguez ha dedicat a la figura del professor Joan-Baptista Peset, assassinat a Paterna el 24 de maig de 1941 en companyia de tres republicans més. Una novel·la coral, d’estil clar i rotund marca de la factoria Domínguez, que tanca una trilogia sobre la memòria antifeixista iniciada amb La sega i continuada amb L’esperit del temps. Un text d’alta intensitat emocional pels fets angoixants que descriu l’escriptor, i també perquè la lectura m’ha fet recordar que, segons em va contar mon pare, el tio Ramon havia compartit cel·la amb el professor Peset i s’havia salvat de l’escamot feixista per un simple atzar. “Un home”, em repetia mon pare referint-se a Peset, “massa sabut per a aquella gentola franquista i beata que odiava el paper”. Mon pare, que va faltar poc després d’aquella conversa, havia estat impressor tota la vida. Tipògraf, li agradava matisar.

Ingrata pàtria assoleix el cim narratiu gràcies a la tensió constant entre l’obscurantisme franquista i la I·lustració que representava Peset, home de ciència i de cultura. Una tensió -també una actitud intel·lectual- que, ben mirat, recorre tot el flux creatiu de Martí Domínguez, militant de les idees il·lustrades. La seua trilogia anterior, dedicada al segle de les llums, i la biografia de Voltaire així ho demostren. Vull pensar que Ingrata pàtria com el Maquis d’Alfons Cervera, el Presentes de Paco Cerdà, L’abisme de l’oblit de Paco Roca o l’obra completa de Rafael Chirbes fan alguna mena de justícia a la memòria dels nostres derrotats. He estat a punt d’escriure “justícia poètica”. Però el record dels dos milers llargs d’afusellats al Terrer ballant-me pel cap em fa pensar que el sintagma “justícia poètica” hauria estat un oxímoron decididament banal.