Esperant a Claudio López

L’esperança és creure en una possibilitat, l’entusiasme d’una idea. Només fa uns anys l’esperança per als valencians calçava botes de futbol: Claudio López a les nits de partit davant del Reial Madrid o el FC Barcelona. La gent abraçant-se al Mestalla, als bars i a les cases. L’esperança es mesurava en pocs segons, el temps que tardava en acomplir-se una seqüència perfecta. La pilota a la vorera de l’àrea. Peu esquerre de Claudio en carrera. El silenci del suspens. El gol. Poques coses ens han unit tant als valencians.

Un any després de la dana, la desesperança s’ha desbordat més enllà dels Serrans, l'Horta Sud i La Ribera, i la desil·lusió ens impregna ara més que el fang. El filòsof sud-coreà Byung-Chul Han, que acaba de rebre el premi Princesa d’Astúries d’humanitats amb una obra crítica amb les societats neoliberals actuals, ens alerta d’esta deseperança del temps que vivim. De tants problemes per resoldre, explica, només ens dediquem a intentar sobreviure, entre crits, resentiment i amb unes institucions cada vegades més desprestigiades. És, segurament, la millor descripció que es pot fer de la societat i la política valenciana després de la dana. Som un poble desesperat, necessitat de nous començaments i il·lusions col.lectives, i que de tant necessitar cau al parany de l’extremisme de dreta i de les seues falses utopies.

El 29 d’ocubre del 2024 es va obrir una ferida col·lectiva, i des d’aleshores vivim al desànim i amb la ràbia. A la devastació, les víctimes i les pèrdues materials, s'ha afegit una gestió nefasta que ha fet créixer un sentiment de desesperació. L'èmfasi en la reconstrucció material i econòmica, no ha vingut acompanyat de mesures per sanar una fractura social -la reconstrucció d’una societat abatuda. Una desafecció cap a la política que ha continuat incrementant-se a cada revelació i a cada compareixença. I on les nostres institucions i les decisions que s’han pres han estat molt supeditades als interessos partidistes vistos des de Madrid. A Carlos Mazón l’han fet dimitir quan les imatges del funeral d’estat han corregut per les portades de la premsa a Espanya i han erosionat les opcions de Feijóo, i no tant per les enquestes on majoritàriament es reflexava un clar rebuig a la persona del president de la Generalitat. Perquè s’ha pensat més en conservar un poder sense legitimació que en buscar un vertader lideratge per reeixir de la situació de ràbia, tristesa i anomalia política. L’aigua també s’emportà la dignitat de les nostres institucions, i ara fins i tot el president de la Generalitat es negocia a Madrid.

I després de tot, com podrem recobrar l’esperança si tampoc s’albira una vertadera possibilitat que ens il·lusione, si no trobem a cap lloc els lideratges que recomposen una majoria social i política per eixir del fang en el que ens trobem immersos. A esquerra i dreta, ens trobem buscant un predicador al dessert, algú a qui seguir: orfes de res que ens motive.

Ara mateix la desesperança ens inunda i ens arriba ja al coll. Ferits, amb desil.lusió i un dol encara tendre. Som una pilota a la banda que es queda sola i tenim unes botes que no calça ningú. Una seqüència trencada. Estem esperant a Claudio López, una nova esperança. Però mentre arriba, necessitem convocar eleccions per tornar a abraçar-nos.