La caçera a l’éscola i els bous al carrer

Està be, amic!, li va amollar al seu company, eixint del restaurant, on feia ja una estona havien entrat amb l’eufòria de la marxa de Mazón i que la conversa es va dur a l’angunia. Es de veres. Les situacions ens han dut a camins dubtosos que ens fa difícil endevinar les el perfil de la nostra mar. Però no podem renunciar la nostra essència. Pot ser, és difícil ser. Sabem que en gran mesura els nostres límits ens els ha donat el territori. Per això hem estat una “tribu” decidida a jugar-se les cartes en el mercat. Com si no, és pot entendre la taronja a Europa.

No em toques la memòria, per que no quedarem ben pagats, li contestà. El nostre pretèrit, com el de molts altres, està farcit d’enganyifes. Primer la seda, després el sucre, l’arròs i el vi. El nostre territori mentider, sempre. La terra produïa i nosaltres la veníem. O, que és el que hem fet amb el turisme, el nou projecte valencià. Tot una enganyifa. Alguns han extret el que han pogut, que en la majoria dels casos no ha estat alfarrassat, i els altres hem conviscut amb eixa quimera del pervenir. Li va contestar el company que certament la calorada de la discussió el feia enaltir-se com un margalló.

Convindrem, tots dos, que la situació no va be. A hores d’ara després de la desfeta de la riuada, ningú no sap com jugar-la. Tot és més difícil. Tu saps, li diu un a l’altre, quina cosa més curiosa. Les riuades de les nostres terres, com ens deia fa “rato” el mestre Joan Mateu, són recurrents, fortes i imprevisible la seua dimensió, però segures.

Al segle XIV, la ciutat de València, ens deia Mateu, va crear la sindicatura de Murs i Valls, per arreglar les malfetes que el riu li feia a la ciutat. Ens duia a vore com el Xúquer enganyava, seguit, els llauradors, arrabassant-los terres i pastissos quan aquells volien domar-lo.

Si, amic recorde el mestre dels mestres Don Vicent Rosselló que ens ajocava al seu si amb la voluntat que estudiarem el País i el comportament del seu oratge. Allí estava el secret del nostre paisatge, deia.

Ara que parles del mestre, vares vore a Victoria Rosselló, plorant d’impotència després de la riuada. Recorde aquella cara, plena de llàstima quan digué: “no vaig ser capaç d’informar suficient a la meua gent”.

La culpa no era d’ella, això faltaria! Ni de bon tros. Mon pare ja ho deia: quan escoltes el vol del campanar, si és foc cal anar a sufocar-lo, si és aigua cal pujar cap amunt. No, no és culpa de Victoria, és culpa de mala l’educació rebuda per la nostra gent.

Cert, hem perdut el més elemental de la nostra “tribu” com t’agrada dir a tu. Hem perdut la capacitat de recordar els fonaments de la nostra convivència que ens atorga la seguretat de ser.

Jo pense que ens cal recuperar gran part de la memòria col·lectiva. Està bé el tema de les banderetes, de les cançons o de les marques, però pot ser ens cal rescatar un poquet de les dites o les advertències del nostre costumari: “Al costat d’un riu no faces niu”, “Els barrancs i els rius un dia reclamen les seues escriptures”, “Quan plou a la muntanya, guarda’t en la plana”.

Ara com tot ha de ser en “anglis”, li contestà, res d’açò no ha arribat als nostres veïns que no saben del perill de comprat un “adosado” a la vora del barranc o de fer-se un “selfi” en un pont on sobrepassa l’aigua.

Pot ser amic, però això no eximeix a la governació la seua obligada atenció i educació. Adés ja et vaig dir que el mercat no ho regula tot, cal que “la tribu” ordene, reglamente.

Ah amic!, pense que estàs tornant a imposar. I nosaltres érem els de la llibertat. Qantes coses veu el que viu. Els altres, els de la extrema dreta, son els de les restriccions, son els valedors de les normes de la “faixa”, ho recordes?: “si a la libertad no al libertinaje”. Nosaltres som els de la “Raó”, els del valor del coneixement i del respecte a les tradicions, no te’n oblides, no som els de la restricció, però això per a un altre dia.

No pot ser això! Contestà. Si estem d’acord en el perill de la innacció, açò de la decisió sobre el successor del deshonrat, està fàcil. La gent del socialisme valencià i del nacionalisme “del terreno” han de parlar amb els conservadors, amic. Els han de dir que els ajuden a governar, per això varen guanyar les eleccions i això és fer política. Però que ho facen amb els valencians, que no s’arrimen als d’extrema dreta.

Aquest País és el de la convivència: retors i capellans, rojos i nacionalistes. Per que els nostre País ha de funcionar així, amb tots els que som (i en som molts i de moltes famílies).

Encertades paraules, li digué l’amic. Per que si no és així acabarem plorant el pel que perdrem i després celebrarem, si podem noves desfetes com la d’Almansa o la de la Guerra, i tots sabem això lo que cou i pica.

Pot ser, li contestà el contertulià, si no pacten tots contra el dimoni, acabarem a l’infern, i no serà el de Massalfassar.

Ja veus amic, la cacera a l’escola i els bous al carrer. No hi ha prou mostres del que ens arribarà si no ens posem d’acord. Mai no ha estat més difícil ser valencià.