La indimissió i el govern il·legítim de la Generalitat

La dimissió de Carlos Mazón no és una dimissió. És una retirada presentada en termes personals —«no puedo más»— que evita qualsevol assumpció de responsabilitat davant d’una gestió que ha deixat la Generalitat sense direcció i la ciutadania sense referència institucional en un moment crític. És, per això, una indimissió: una dimissió que no dimiteix de res.

La crisi oberta arran de la DANA ha posat en evidència una manera d’entendre el govern com un relat i no com un servei públic. La resposta institucional no va ser organització, coordinació ni presència, sinó comunicació política. I quan els fets reclamaven explicacions, la resposta va ser el silenci o la negació. No es tracta d’un error circumstancial: és un model. Un model en el qual la responsabilitat política no existeix com a categoria, perquè reconéixer-la implicaria acceptar el límit del poder.

En aquest esquema, VOX no és un acompanyant decoratiu, sinó un pilar. La seua funció és impedir que la realitat desmunte el relat. Allà on caldria revisar decisions, introdueix confrontació; allà on caldria respondre davant la ciutadania, redueix la participació a sospita. La gestió queda dissolta en el conflicte identitari permanent, i la política es converteix en escenografia.

És en aquest context que Mazón anuncia que se’n va, però es queda: continua com a diputat i com a president en funcions, mentre el seu Consell prepara una successió interna sense passar per les urnes. No és una transició institucional normal; és la continuïtat del poder sense legitimitat renovada. En qualsevol democràcia madura, quan un president deixa de poder exercir les seues funcions, es convoca la ciutadania. Ací, en canvi, es proposa substituir la figura sense renovar el mandat.

La paradoxa és evident. La dreta que durant dècades ha qualificat de “il·legítims” governs progressistes sorgits d’eleccions netes, és avui qui governa sense mandat. L’ús que abans era retòric, ara descriu una realitat institucional: el Consell actual és un govern triat per una presidència que ha renunciat a continuar exercint-la. Un govern sense la base política que el legitimava.

El dret és de la ciutadania

Per això, la qüestió no és qui substituirà Mazón, sinó qui té dret a decidir-ho. I en una democràcia, aquest dret no és dels aparells, ni dels equilibris interns, ni de les urgències partidàries. Molt menys de direccions estatals alienes al nostre autogovern. És, de manera elemental, de la ciutadania valenciana. Restaurar la normalitat exigeix convocar eleccions. No com a càstig, sinó com a condició de legitimitat democràtica.

Ara bé, la recuperació no es resoldrà només amb una convocatòria electoral. El que està en joc no és un simple canvi de govern, sinó la capacitat de tornar a articular una majoria valenciana que existeix socialment però no s’expressa institucionalment. La lliçó dels últims anys és clara: si cada espai progressista es presenta fragmentat, la dispersió del vot impedeix la traducció de la majoria social en majoria parlamentària. I això sempre beneficia la dreta, especialment quan el PP governa subordinat a l’agenda de VOX.

Per això cal una plataforma de país que ordene la diversitat sense anul·lar-la, que done estructura territorial i que recupere la proximitat. Una autoritat compartida i no jeràrquica. Espais locals de treball, voluntariat i responsabilitat comunitària. Així vam construir el canvi de 2015: des de baix, organitzant el país poble a poble. Hui, el repte és el mateix, però més urgent i més madur.

Si les eleccions no arriben immediatament, no hem d’esperar-les. Hem d’actuar amb serenitat i continuïtat. Organitzar, parlar, escoltar, establir complicitats. Comportar-nos com una societat que sap que la seua veu és imprescindible per sostindre la democràcia. El treball comença en cada municipi, en cada col·lectiu, en cada espai de convivència.

No es tracta de fer soroll. Es tracta de fer país. La indimissió ha deixat un buit. La democràcia, si vol continuar sent-ho, ha d’omplir-lo.