Els cadàvers femenins del naufragi de Mazón

La dimissió de Carlos Mazón com a president de la Generalitat Valenciana ha arribat tard i forçada. Després de la gestió desastrosa de la dana d’octubre de 2024, que va deixar 229 víctimes mortals i un país devastat, el líder popular ha acabat reconeixent —més per pressió social que per convicció— que ja no podia sostindre’s al capdavant del Consell. Però entre els fragments del seu naufragi polític hi ha alguna cosa més que danys materials i dolor humà: hi ha dones. Dones que han sigut assenyalades, sacrificades o utilitzades com a escut davant la incapacitat d’un home de poder. El masclisme institucional, tan subtil com persistent, ha tornat a desplegar-se amb eficàcia.

Com a exemple, una de les primeres víctimes polítiques del cas, Salomé Pradas, consellera de Justícia i Interior i responsable del departament d’Emergències en aquell moment terrible. Va ser ella qui, segons un tècnic, va dictar el text de l’alerta ES-Alert i en va retardar l’enviament. Davant la jutgessa de Catarroja, Pradas va admetre entre llàgrimes que no tenia experiència en emergències. El relat és dur, però el que ha passat després encara ho és més: el Partit Popular, el mateix que la va nomenar, la va abandonar des del minut zero. Sense suport, sense defensa pública, sense companys que alçaren la veu. El partit havia trobat la peça sacrificable. Quan els homes del poder necessiten un boc expiatori, solen trobar-lo en una dona visible però subordinada. I la responsabilitat, que era col·lectiva, esdevé personal, femenina i convenient.

També dins del govern valencià, mentre uns mantenien un perfil baix, a Susana Camarero, portaveu del Consell, li ha tocat entomar totes les contradiccions i versions canviants de Mazón. Ella ha donat la cara, literalment, mentre el president s’amagava darrere del faristol. El seu paper no ha sigut el d’una portaveu amb poder real, sinó el d’una corretja de transmissió d’un govern que mai li ha donat marge ni suport. És la imatge perfecta d’un masclisme institucional ben engreixat: la dona visible, educada, que ha de donar explicacions per les decisions dels homes que continuen manant a l’ombra.

La mateixa lògica patriarcal opera també en l’àmbit mediàtic. Victòria Rosselló era la cap de meteorologia d’À Punt, doctora en Física i una de les professionals més veteranes de la televisió valenciana, que va alertar des del primer moment de la magnitud de la tempesta. Ho va fer amb rigor i valentia, però la seua veu va resultar incòmoda per a un sistema que preferia minimitzar el desastre. El resultat: la direcció d’À Punt ha eliminat fa uns dies la seua plaça en una reestructuració interna, i l’ha relegat a simple meteoròloga. Un càstig per a qui s’ha atrevit a dir la veritat sense demanar permís. És la mateixa història de sempre: quan una dona experta parla amb criteri i desafia la versió oficial, el patriarcat institucional no hi discuteix, simplement la fa callar.

I encara hi ha més. Maribel Vilaplana, la tristament famosa periodista que va dinar a ’El Ventorro’ amb Mazón el 29 d’octubre de 2024 mentres s’esdevenia la tragèdia. Des que va trascendir el fet, a Vilaplana se li ha atribuït part de la culpa per no haver actuat, per no haver declarat, per no haver sabut. És evident que una periodista no té responsabilitat política sobre una emergència institucional, com sí que la té el president d’una comunitat autònoma. Vilaplana va declarar en seu judicial i va quedar clar que no era conscient de res rellevant. Però tant se val. Els focus la van assenyalar des del principi com a “còmplice” o “testimoni passiva”, un altre cap femení servit al banquet mediàtic. No hi ha cap home del cercle de Mazón que haja patit un escrutini semblant.

I ara, enmig del caos, la direcció estatal del PP busca una figura que done aparença de renovació i estabilitat, i María José Català, alcaldessa de València, sona com a presidenciable. I és que la gestió nefasta de la dana, la frivolitat manifestada als pocs dies amb encesa de llums i focs arificials inclosos, i les 17 persones mortes al Cap i casal, no li resten mèrits davant el seu partit. O sí? Podria ser, perquè en realitat el moviment és tan previsible com perillós per a ella. Si l’escenari és el d’una debacle electoral i d’un partit assetjat per la ultradreta, situar una dona al front és, ni més ni menys, el clàssic precipici de vidre —recordeu a Isabel Bonig?—. Una operació de maquillatge en clau de gènere per a suavitzar un fracàs col·lectiu masculí. I si cau, també ho farà sola.

Aquest és el rastre que deixa Mazón: no sols institucions empantanades, sinó dones cremades al seu voltant. És la versió política del que la sociòloga francesa Danièle Kergoat va anomenar «divisió sexual de la responsabilitat»: els homes prenen decisions, les dones assumeixen conseqüències. Però, per sort, no totes les dones apareixen en aquest relat com a víctimes. En paral·lel al descrèdit i a la manipulació, hi ha dones que estan liderant la reconstrucció real del país. Les associacions de víctimes de la dana—majoritàriament presidides i impulsades per dones— han pres la paraula amb fermesa. Reclamen veritat, responsabilitat i justícia. Com Rosa Álvarez, presidenta de l’Associació de Víctimes Mortals dana 29-O, que va qualificar la compareixença de Mazón d’«indigna» i va exigir una investigació real. O la jutgessa de Catarroja, que està instruint el cas amb una independència i una rigorositat que desmenteixen el tòpic sobre la suposada debilitat de les dones en el poder judicial.

La lliçó és clara: quan el poder patriarcal s’afona, les restes no cauen damunt dels homes, sinó de les dones que els envolten. Però també són les dones qui, després del desastre, alcen la veu i recomponen el país. Potser l’autèntica reconstrucció del País Valencià no començarà en els despatxos de la Generalitat, sinó en les assemblees de barri, en els jutjats i en les associacions de víctimes, on elles —les oblidades, les senyalades, les que no van tindre cap privilegi— estan demostrant què vol dir responsabilitat pública i dignitat col·lectiva. I el que cal és que hi haja partits polítics que estiguen a l’altura i arrepleguen el testimoni d’aquesta reconstrucció, tant la física i la material com la moral.

Perquè sí, Mazón ha caigut, però si el masclisme institucional continua intacte, el seu sistema seguirà governant. I enderrocar aquest sistema també és una emergència.