La desprotecció de l’Arxiu Històric Municipal de València

Els historiadors saben bé que l’Arxiu Històric Municipal de València és en el seu gènere un dels més notables d’Europa. La riquesa i continuïtat de les seues sèries, entre les quals sobresurten la dels Manuals de Consells, o llibres d’actes capitulars, que comença en 1306 i s’estén fins als decrets borbònics de Nova Planta de 1707, i les Lletres missives, registre de la correspondència emanada dels jurats i Consell de la ciutat (de l’any 1334 al 1816), li donen una importància excepcional com a dipòsit d’informació històrica. Hi hem de sumar els Privilegis reials originals en pergamí, iniciats amb els atorgats per Jaume I en el marc de la fundació del nou regne.

És sensible haver de fer notar que el titular, l’Ajuntament de la capital, no pareix comprendre en la seua justa mida el valor de la documentació, i hi ha prou indicis per a pensar que l’arxiu no és tractat amb la consideració administrativa i condicions materials que corresponen a la seua importància. La documentació va estar custodiada des de temps medievals a la Casa de la Ciutat, primer ubicada al carrer dels Cavallers i després en la Casa Ensenyança, institució arquebisbal del segle XVIII, un canvi decidit per la corporació amb motiu de la infausta demolició del gran edifici consistorial en 1860, i ha perviscut sense grans problemes de conservació fins a les últimes dècades. En 2003, l’arxiu es va traslladar al palau del Comte de Cervelló, noble edifici també del Setcents dotat de bones instal·lacions per als investigadors i les tècniques més modernes per a garantir la correcta conservació del documents.

Això diu la informació oficial de l’Ajuntament, però és cert que el laboratori de restauració ha estat infrautilitzat, o inactiu, des de la seua creació per no haver-se cobert mai una plaça de tècnic, que no existeix servei de reproducció de documents i que la dotació del centre es redueix a una arxivera i un limitat personal auxiliar. La Biblioteca Serrano Morales, un fons notabilíssim adscrit a l’arxiu, té vacant la plaça de bibliotecari titular ja uns anys. Deurien recordar que la precarietat dels controls va fer possible, a mitjan segle passat, un espoli escandalós de manuscrits i impressos antics de la mateixa biblioteca, perpetrat en silenci des de dins. No va ser advertit fins a la dècada de 1980, quan un investigador comprovà les desaparicions i en va informar l’Ajuntament; llastimosament, es desconeix que les diligències judicials arribassen a resultats concloents.

L’envelliment de les instal·lacions tècniques dels dipòsits, necessitades de renovació, ha causat greus efectes en la conservació dels materials. El problema no ha transcendit a l’esfera pública, com si no passàs res. Les autoritats responsables no sempre mostren la preocupació necessària pel patrimoni cultural, especialment si no està vinculat als interessos del sector turístic (veus carregades de raó ja han parlat dels perills de la subordinació dels recursos artístics i culturals a la lògica mercantilista), o a proporcionar imatge per a prestigiar celebracions d’aparat. El cas de la inflació sorollista que vivim actualment és capítol a banda.

Les solucions arriben sovint tard, quan els danys poden ser irreparables. Un exemple el veiem en el tractament edulcorat que s’ha donat a la intervenció ara tot just decidida sobre els frescos de la basílica dels Desemparats, un conjunt artístic d’importància capital; és de fet una operació urgent que es deu als greus perjudicis derivats de les obres de fa pocs anys en la cúpula.

L’Arxiu Municipal és en aquest moment un malalt de gravetat. El sistema que proporciona la temperatura i humitat idònies als dipòsits està causant danys en les escriptures històriques de la ciutat, o en una part significativa del fons. El signant ha visitat com a investigador l’arxiu des de la dècada de 1970, i pot donar testimoni dels canvis. En els darrers anys he vingut observant els efectes d’una humitat i temperatura inadequades sobre el paper medieval, paper de tina de factura sòlida i qualitats excel·lents, i he comentat al personal de la casa les alteracions. Hi ha registres documentals del segle XIV que mostren un paper de tonalitat cendrosa i apagada, en lloc del color forment o rosat, net i consistent característic del produït a Xàtiva en l’època, i, encara pitjor, la tinta s’ha estés per la humitat, de manera que el paper esdevé tacat i enfosquit i dificulta severament la lectura. I es diu que la documentació de l’època moderna no ha tingut millor sort.

Una situació alarmant que suscita preguntes inevitables. Qui s’ocupa realment de l’arxiu, amb la missió d’assegurar les seues necessitats? Com és possible que s’haja deixat decaure durant anys, sense la preocupació natural, un dipòsit únic i insubstituïble de la memòria del passat dels valencians? Com han respost les regidories de Cultura, arxius, biblioteques, museus i monuments, i per què sempre apliquen les tisores de l’estalvi pressupostari a l‘àrea de patrimoni històrico-artístic? I qui n’assumeix la responsabilitat si les pèrdues són irreversibles?

Ara mateix estan fent-se inversions oficials generoses en certes àrees culturals de repercussió pública segura, encara que la consistència o utilitat real de la despesa haja motivat crítiques raonades. L’Arxiu Històric té una transcendència molt superior, però sobreviu precàriament darrere de la deteriorada frontera neoclàssica del Palau de Cervelló, amb carències tècniques, escassedat de personal i la inèrcia municipal. L’Ajuntament té la responsabilitat d’intervenir sense dilació en la defensa de l’Arxiu de la Ciutat, amb tots els recursos que es consideren necessaris. Això és preservar, de veritat, la identitat històrica dels valencians.