El luxe de Rosalía

Es veu que si no parles de Rosalía no ets ningú. Ni com a contertulià de barra de bar ni com a opinador eventual de premsa escrita. Els diaris en van plens, les ràdios i les televisions es disputen l’artista catalana en les millors franges, i les xarxes virtuals se n’ixen per totes les vores. No debades la presentació de Lux, el seu darrer treball, ha tingut un impacte mundial. Com un soterrar reial o papal, els esdeveniments que aporten audiències màximes. L’aire dels temps ho imposa. Rosalía, Messi o Greta Thunberg, posem per cas, són icones globals el valor comunicatiu de les quals va més enllà de les respectives especialitats “professionals”.

El món postmodern deixa de costat les gestes col·lectives i encimbella tota mena d’individus triomfadors. Com més singulars i més “autèntics” millor. L’exotisme, ara com als anys 60 del segle passat, sol fer de cirereta d’un pastís radicalment individualista. És el triomf del capitalisme cultural, que recicla i integra tota mena de missatges, inclosos els suposadament contraculturals i alternatius. És l’economia, en efecte, tal com deia el clàssic! L’economia postindustrial i immaterial.

He de confessar-ho de seguida: m’ha encantat el treball de Rosalía! Què hi farem! Soc fàcil, malgrat les aparences de boomer ideologitzat. “Les aparences no enganyen”, deia Joan Fuster, “només són aparences.” Com també m’agrada veure jugar Messi, jugue on jugue. Com agraïsc l’activisme de Greta Thunberg, parle de bossetes de plàstic o de flotilles multicolors. Siga com vulga, tots ells tenen el propi valor de mercat i no fan sinó aprofitar-se de l’entorn econòmic i sociocultural que el determina. Rosalía juga en la champions del mercat mundial. Els seus productors artístics i els corresponents encarregats de màrqueting saben molt bé el que fan.

La “marca” Rosalía no és fruit d’una intuïció artística sinó el resultat d’una anàlisi de les dinàmiques de consum que, en pocs anys, ha transformat de manera vertiginosa la societat occidental. Un dels canvis més profunds ha estat el pas de la vella societat de masses, que exigia una certa homogeneïtat cultural, a una individualista i de lliure disposició. D’una “societat d’iguals” a una “societat de singularitats”, per dir-ho com el sociòleg alemany Andreas Reckwitz en El fin de las ilusiones. Política, economia y cultura en la Modernidad tardía. La primera tendeix al patró; la segona, a la diferència. Les generacions més joves i els boomers poregosos de quedar-se arrere --que són els consumidors dels productes de Rosalía-- ja no volen ser iguals sinó especials --i si pot ser, exclusius. A la recerca d’una obra singular, Rosalías’adreça a uns segments socials que fugen de les convencions i aspiren a ser creatius i incomparables. La mediocritat i el punt mitjà no tenen bona premsa per a aquestes noves generacions. L’home comú, tampoc.

Lux és una proposta multisemiòtica i el seu consum, una “experiència” de base necessàriament emotiva i sensorial que s’allunya dels nostres hàbits i estils de vida racionals i instrumentals. Per a la Generació Rosalía, el producte cultural ha deixat de ser funcional i eficient (profà) i ha assumit desacomplexadament una categoria estrictament estètica i sentimental (sagrada). Una aspiració de substrat romàntic, dirà el sociòleg boomer,fill de presons mentals pròpies del món de despús-ahir. Però una cosa no en desfà l’altra. Rosalía i Columbia records han entès millor que ningú el negoci de la cultura. Lux és un símbol del món interconnectat que corre per les terminals multimèdia d’ací i d’allà. En realitat, l’expressió més amable i entretinguda d’una hipercultura suposadament cosmopolita que allarga els seus tentacles a esferes com la cuina, l’esport, la moda o els tatuatges entesos com a “marques de distinció”, si em permeten dir-ho com Pierre Bourdieu.

Per tot això, la proposta de Rosalía remet a una identitat obligatòriament híbrida i múltiple, simbòlica, però oberta i vivencial, en què allò propi, local, profà, popular i històric conviu amb allò aliè, global, sagrat, culte i històric. L’espiritualitat d’algun dels seus temes és l’esquer moralista que l’individualisme postmodern ens presenta com a substitut de l’avorrida i injuriada política. Una espiritualitat tan inofensiva per al sistema, pense entre mi, com el “cultiu del jo” allà pel santificat 68. A l’enemic que fuig, pont de plata, deuen pensar els amos del món. “Una espiritualidad que vive tanto en la duda como en la certeza”, ha declarat Rosalía. La liberalització cultural que ens venen els gurús d’aquest capitalisme cognitivo-cultural banalitza fins i tot el dubte metòdic de l’escepticisme en què ens hem educat. Siga com vulga, relaxem-nos i gaudim de l’“experiència”, si la lucidesa passatgera ens ho permet.