Cinquanta anys i encara hi és

Demà farà mig segle que Franco va morir al llit, privilegi que no han tingut molts dictadors, fou una mort llarga, gairebé tot un llarg mes despertant-nos cada dia endollant el transistor per conèixer les notícies sobre la salut del dictador que ens anava donant el “equipo habitual”, i escoltant aquells encriptats parts dels metges vam saber que Franco anava morint-se entre sang i merda- aquelles “heces en forma demelena”, una diarrea mortal que, entre patiments, anava apropant el vell Generalísimo, com ell mateix s’havia coronat, a la mort, el “hechosucesorio” deien els papers oficials, com si Franco fos immortal i la única cosa que anava a ocórrer es que ell, per fi, ens deixaria i arribaria un rei Borbó, això si, imposat per ell i sense que els ciutadans puguin dir “ni mu”. I mentrestant, des de mitjans d’octubre, milers de ciutadans tenien, teníem, les ampolles de cava, encara en dèiem xampany, a la nevera per obrir-les quan les campanes de tots els campanars d'Espanya tocaren a dol per la mort de qui durant gairebé quaranta anys havia estat amo i senyor de d’homes i hisendes. 

Franco va morir matant. Dues setmanes abans de l’inici de la malaltia que acabaria amb ell havia firmat el “enterado” perquè cinc joves, tres del FRAP i dos d’ETA foren afusellats, els últims assassinats d’una dictadura que trontollava. Aquell 1 d’Octubre —una de les efemèrides del franquisme— fou l'últim que els seus seguidors el van poder veure tret a la balconada del Palau d’Orient, decrepit i amb la veu trencada va rebre l’homenatge d’una gentada que TVE va calcular en un milió de persones però que donada l’amplada d’aquella plaça no devien ser més de dues centes mil. Dos setmanes després el van ingressar per una tromboflebitis i comença el seu patiment que no va poder remeiar ni tan sols la presencia del “braç incorrupte de Santa Teresa” que li van dur a la capçalera del llit per si un miracle el salvava de la mort. Finalment la matinada del 20-N, la mateixa data, en altre temps, de la mort del Ausente, José Antonio, però també, bromes de la historia, del anarquista Durruti, en despertar, la música clàssica de la ràdio ens va donar l’alegria que estàvem esperant. Franco havia mort.

Ara, mig segle després, la realitat del día a día ens mostra que Franco va morir aquell 20-N però el franquisme no va desaparèixer amb la seva mort. Aquí, abans de la mort de Franco, hi havien milions de franquistes que l’endemà, després de fer cues interminables per rendir-li homenatge al cadàver, canviaren la camisa blau maó del règim per la blanca de la democràcia. La tan lloada Transició fou un pacte on les esquerres van malbaratar, sota amenaça d’un exèrcit franquista, les esperances de molta gent, una amnistia pels torturadors de demòcrates, una continuïtat dels jutges franquistes, envernissats de demòcrates, i dels generals franquistes. La Transició no va fer net, els de sempre continuaren com si res hagués passat, i ara estem recollint els fruits d’un canvi que va deixar tot “atado y bien atado” com volia el dictador. El franquisme continua a les institucions polítiques, als carrers, a l’estament judicial i a les forces de l’ordre públic. Trista herència.