Lleó XIV: denúncia i esperança

El catolicisme, objectivament considerat, presenta tot un seguit de característiques absents en altres confessions cristianes, com ara la riquesa de la litúrgia o les possibilitats artístiques que el culte als sants i a la Verge oferixen. Encara es pot esgrimir un altre aspecte, a saber, el de comptar amb el capital simbòlic d’una figura, representativa, única, com és la del pontífex romà. Això s’ha constatat, per exemple, amb la mort de l’anterior papa: molts caps d’estat i polítics s’aplegaren al Vaticà per a les exèquies de Francesc. Mig any després Lleó XIV ha publicat l’exhortació apostòlica T’he estimat.

Precisament pel caràcter simbòlic de la figura del bisbe de Roma, dita publicació ha tingut un ressò mundial i, per suposat, este periòdic li ha dedicat sengles apartats. La crònica d’Irene Savio i l’article de J. M. Bausset en resulten exemples esclaridors (Levante-EMV, 9 i 21 d’octubre respectivament). En ambdós referències queden reflectits els aspectes principals de l’exhortació. T’he estimat evidencia l’aposta papal per a arribar a una Església pobra i per als pobres. El papa argumenta que esta preferència forma part d’una llarguíssima tradició que s’arrela, no sols de la cristiandat, sinó que ja està present en l’Antic Testament.

La qüestió de fons que el papa planteja és la de la pobresa. Ara bé, des del segle XIX, s’ha vingut emprant una altra terminologia: classe obrera, oprimits o proletariat, entre altres. D’altra banda, i des d’una perspectiva històrica, és cert, que els pobres eren considerats com a necessaris per a que els rics pogueren exercitar la caritat. També cal matisar que l’Església, en termes generals, ve advertint que “la pau és obra de la justícia”. És, per tant, pertinent plantejar-se si la utilització del concepte “pobresa” continua sent vàlid en els temps que corren o estem davant una terminologia i, per tant, una exhortació, ja caduca.

Sense ànim de ser exhaustiu, les últimes referències que tinc sobre el tema en Levante-EMV, parlen, precisament, de l’evolució de la pobresa en Espanya. En concret, l’edició del 17 d’octubre ens informa de com, mentres la riquesa, en termes macroeconòmics, creix en Espanya, la pobresa continua estancada, no remitix: un 26 per cent dels espanyols viu per baix de la cota de la pobresa, la qual cosa afecta, fonamentalment, a jóvens i mares. No és difícil establir una correlació entre estes dades i l’augment de jóvens que té depositades les esperances de futur en l’extrema dreta. Les polítiques socials del govern central han aconseguit frenar l’augment de pobres, sí, però no reduir-ne la massa. A Catalunya, per exemple, la pobresa infantil està disparada, va en augment, i afecta a un 35 per cent dels menors de 16 anys. Paral·lelament, Espanya continua en la cua d’Europa en este àmbit. Més recentment, el número de Levante-EMV de 8 de novembre, advertix: la societat valenciana resulta més empobrida que la mitjana espanyola, on les ajudes públiques han hagut d’incrementar-se per a assistir a un 20 per cent més de llars.

Estes dades són les referides a la nostra terra, però a nivell mundial son encara molt pitjors. D’ací que les paraules del pontífex siguen més que necessàries. El papa no és un polític a l’ús, és obvi. Dels seus escrits no es deriven receptes concretes, sinó actituds ètiques que cal adoptar, tant, a nivells de decisió governamental, social o personal davant la vida. Així, en uns moments en què, sobretot l’extrema dreta, però també la que es proclamava centrista -no ens enganyem-, pegonen amb insistència el perill de la immigració, fins a aconseguir que la ciutadania la perceba com un dels greus problemes de l’actualitat, la doctrina pontifícia urgix a “combatre als qui marginen a pobres i immigrants”. Per a fer este tipus d’afirmacions, tan rotundes, el papa es fonamenta en les Escriptures, sí, i també en la doctrina establerta pels Pares de l’Església. És en eixa tradició en la què Lleó XIV, i seguint els passos del seu predecessor Francesc, persevera en una altra ètica global, en un posar el focus d’interès en l’altra banda de l’espill del poder, com ara la salvaguarda del planeta –el deteriorament mediambiental afecta als més pobres, assevera-, l’explotació sexual i altres lacres socials similars. Per això conclou que la “caritat cristiana, quan s’encarna, és alliberadora”. Res a vore, per tant, amb l’assistencialisme tradicional.

Òbviament, esta actitud, estes paraules, no van parelles amb els temps que corren; més encara quan la doctrina trumpiana acampa entre nosaltres. El papa, ha instat, explícitament, a “remoure les estructures socials de la pobresa”: antítesi de la passivitat, acció contra les estructures que possibiliten la pobresa i a favor, precisament, dels perdedors de la història. En este sentit profètic, el citat article de Bausset, fa referència a l’actual arquebisbe de València, qui redunda en l’opció preferencial pels pobres, alhora que alena i promou les institucions d’arrel cristiana de la diòcesi amb este objectiu. Singularment, les paraules del prelat Benavent urgint a estar al costat dels més marginats, com ara les persones que adolixen de malaltia mental (Fundació Maides), són més que significatives.

En estos temps estranys no deixa de sorprendre que siga el cap de l’Església catòlica qui denuncie les injustícies que impedixen el desenvolupament dels pobles i l’explotació humana que aboca a la pobresa i la vulnerabilitat. Les paraules de Lleó XIV, no obstant els trumpistes i els seus acòlits domèstics, a més d’encertades en la seua anàlisi, marquen rutes d’esperança i això, francament, encoratja i, alhora, s’agraïx.