Dijous 20 de novembre del 75

Aquell dijous no teníem juís a la Magistratura de Treball, hi érem al despatx laboralista, aleshores, com molta més gent, ho celebraren amb cava, era el desenllaç després d’ unes setmanes d’espera, un esdeveniment de conseqüències transcendentals, però, que ens plantejava de nou la pregunta que Carrillo havia llançat anys enrere en amb aquell llibre “Después de Franco, ¿qué?”. El llibre aparegut al 1965, situat en la represa del combat contra dictadura, defensava una estratègia que deixava de costat la possibilitat d’enfonsament de la dictadura a curt termini, per tant eren moments de reivindicació i espera. Aleshores, es tractava de pressionar i erosionar el Règim, consolidant espais de llibertats i de conquesta de drets. Tanmateix, l’autor diferenciava dos components de l’aparell franquista: els ultres, i els evolucionistes.

L’esmentat llibre alça moltes polèmiques, de fet la seua base era l’informe que s’havia aprovat al darrer Congrés del PCE a l’exili, el qual havia estat precedit per una crisi interna del partit. La gran majoria de joves, que havíem emergit a la lluita no veiem clar allò dels “ultres i evolucionistes”, possiblement bastants vells lluitadors ho acceptaren per disciplina. La perspectiva d’un pas a la democràcia pactat amb un sector del franquisme, sense cap trencament, no el consideràvem viable. Allò que sí es compartia, de forma generalitzada, era el paper principal que corresponia a les reivindicacions obreres i populars, en tant que motors dels canvis. No obstant, ara sabem com des de finals dels anys seixanta i setanta, algunes instancies externes van apostar per obrir vies d’entesa amb sectors el franquisme, així en un documentat llibre, amb el títol de “El amigo alemán”, l’autor Antonio Muñoz ens mostra el resultat d’anys d’investigació, concloent-hi com a traves de la Fundació Ebert, vinculada a la SPD (la socialdemocràcia alemanya) es van anar preparant, des de finals dels 60, les bases per ressuscitar una força d’esquerra moderada no comunista, tot i pressionant a una part del franquisme cap reformes, en la perspectiva del post franquisme.

El 20-N fou el punt de partida, la mort del dictador obria les portes, ens situava davant del “què fer”. Ara ho podem veure prou clar. Per les colles, grups o partits, situats en un antifranquisme més radical, que coincidíem en l’acció amb els comunistes, però que discrepaven en qüestions com era allò del “pacte per la llibertat”, es mantenia el postulat del trencament democràtic. La història, però, constata com les coses va anar per altres camins, els de la reforma pactada, en gran part, per renuncies i pactes necessaris segons les interpretacions majoritàries.

Una efemèrides històrica, en la que confluïren circumstàncies irrepetibles, que ens recorda persones, fets, i sobretot, esforços i compromisos. Sens dubte, una referència necessària com punt de partida d’un regim de llibertats guanyades en gran part per les lluites, millorable òbviament, i que deguem conservar, i ampliar.