Les víctimes

Sí, les víctimes, eixes grans oblidades a qui volen treure la veu per a no tindre testimonis del que estan fent.

Les víctimes de la DANA ja són el blanc de les crítiques del PP i de la ultradreta ací, al País Valencià. Volen silenciar-los la veu perquè la pèssima gestió que es va fer d’aquell desastre siga menys visible. Però la dignitat de les seues veus no es pot callar per decret ni per imposició de ningú.

Esperem que les seues crítiques i, sobretot, les seues denúncies, juntament amb la instrucció que està fent la jutgessa de Catarroja, Núria Ruiz Tobarra, acaben portant a Mazón a la presó. Ha demostrat ser un mentider patològic i que per la seua boca no pot eixir cap veritat.

Fa unes setmanes, des d’aquesta mateixa columna, deia que allà on el PP governa o ha governat, la gent mor. Tenim exemples.

El cas del Yak 42 on, en dos mil tres, moren seixanta-dos militars espanyols que tornaven al territori nacional procedents de l'Afganistan. Governava Aznar. I a les famílies els van entregar restes humanes diferents de les dels seus familiars i, després, el PP va intentar silenciar les seues veus.

En la Comunitat de Madrid van morir a les residències i desatesos set mil dues-centes noranta-una persones per la inacció del govern de la Comunitat governada per Díaz Ayuso, del PP.

A Andalusia, també governada pel PP, està l’escàndol de les mamografies, on així mateix, volen silenciar la veu de les víctimes per denunciar el resultat de la privatització de la sanitat pública andalusa. Aquest fet ha permés que més de dues mil dones no sàpiguen en quina situació es troben actualment. El PP també vol silenciar les seues veus. Unes veus plenes de ràbia i de dignitat que denuncien que no saben quantes dones poden haver mort per càncer de mama. Morts que eren evitables. Com les que va produir la devastació de la DANA a València, que també eren evitables si l’alarma s’haguera enviat unes hores abans.

O les cent noranta-dues persones que van morir als atemptats de l’any dos mil quatre a conseqüència de l’enviament de tropes a l’Iraq per part del govern d’Aznar, també del PP, que li va costar el govern per mentir a la població. Es va encabotar en dir que l’atemptat era d’ETA malgrat que la banda ho va negar. El temps, una vegada més, ho va ficar tot al seu lloc. I les manifestacions multitudinàries van aconseguir fer fora del govern al partit popular.

O les quaranta-dues persones mortes i quaranta-set ferides per l’accident del metro de València. Camps, en aquell moment president del PP, es va negar a rebre als familiars de les víctimes que, cada dijous, es concentraven a la plaça de la verge de València.

Com estem veiem en tots els casos exposats i altres que encara queden, tenen com a denominador comú la derivació de la culpa a altres per part dels dirigents de torn del PP. I, aquests pel que veiem, una relació patològica amb la veritat. O millor dit, amb la mentida.

I, sobretot, la total falta d’empatia amb les víctimes a qui, si pogueren, els negarien el pa i la sal, com va quedar demostrat quan Mazón va comparéixer a les Corts i, de nou va mentir, a la comissió d’investigació. Allà els assessors de Mazón, van ocupar l’espai reservat al públic, i que estava destinat a les associacions de víctimes, deixant-les fora perquè no pogueren escridassar-lo. A les portes de les Corts van aconseguir fer una manifestació espontània.

Afortunadament, el conjunt de la societat, en la majoria dels casos, ha empatitzat sempre amb les víctimes i ha fet seues les reivindicacions d’aquesta gent.

Una gent que, sense cap altre interés que el de conéixer la veritat dels fets, han mantingut la lluita i la memòria de les víctimes reclamant justícia i reparació.

El pitjor de totes aquestes i altres actuacions del PP és la polarització que produeix al conjunt de la societat, perquè, com a bons sectaris que són, apliquen allò de “estàs amb mi o contra mi” sense cap discriminació. I això, juntament amb les mentides, genera crispació.

Una vegada més es pot afirmar que allà on governa el PP, la gent mor. Per aquest fet no s’atreveixen a convocar eleccions autonòmiques perquè la gent puga manifestar el seu desig de canvi. Senzillament les perdrien per les contínues mentides de tot el Consell, començant pel seu president.

Gràcies a les víctimes ha dimitit el molt poc honorable Mazón. A nosaltres ens toca no votar-los.