Anomenar fins que cure: la paraula davant la violència contra les dones

El 25 de novembre no és una efemèride més: és una lliçó cívica que les societats es dicten a si mateixes. Ens recorda que la violència contra les dones —en les seues formes visibles i invisibles— no es derrota només amb els necessaris codis penals, sinó també amb els culturals: la paraula, la pedagogia, la reivindicació, la mirada que reconeix.

Com a filòleg, sempre he cregut en la força transformadora del llenguatge. Les paraules no sols descriuen el món: el configuren. Allò que no s’anomena no existeix i, per això, anomenar és un acte de justícia. És esta convicció la que ens va portar a la professora Begonya Pozo i a mi mateix a proposar un concepte que buscava donar nom a un tipus de violència silenciosa: la criptogínia, l’ocultació sistemàtica dels referents femenins.

Tot i que l’acceptació per part del món acadèmic d’aquest terme va permetre donar visibilitat a una violència oculta —així ho feren l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) o l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), entre d’altres institucions—, la veritat és que queden moltes violències per anomenar. Fins i tot aquelles que tenen nom des de fa molt de temps, com la violència vicària o el maltractament físic i psicològic, són, a vegades, ignorades o revestides amb noms que les amaguen i les minimitzen.

Perquè anomenar importa, i, si la paraula criptogínia retorna presència on hi hagué omissió i memòria on hi hagué silenci, hui, 25 de novembre, vull cridar ben fort per totes les dones que pateixen violències diverses; i sobretot per les qui ja no tenen veu per a anomenar el seu sofriment, per les assassinades.

Davant aquesta xacra, no n’hi ha prou amb diagnosticar: cal transformar. Les paraules poden ferir o poden curar; poden excloure o poden unir. També ho fan els símbols, i eixe és el motiu pel qual moltes persones mantenim en el nostre perfil públic la imatge d’una dona amb la mà alçada i la crida a detindre la violència. No com un gest autosuficient, sinó com un recordatori quotidià d’allò que encara no està resolt. Eixa mà, discreta però ferma, assenyala la ferida social que encara no cicatritza.

Les universitats tenim una responsabilitat ineludible: ensenyar i donar exemple, però també cuidar, prevenir i protegir. Hem de garantir espais segurs, lliures d’assetjament, on cap dona se senta sola davant la violència. Hem avançat, sí, en línia amb altres institucions europees; però avançar no és arribar. L’horitzó continua sent clar: tolerància zero davant la violència, suport màxim a les víctimes, i una mirada interdisciplinària i interseccional cap a un problema que ens afecta com a comunitat. Que el compromís no siga un dia, sinó una manera de mirar i d’anomenar fins que cure.