Amb Vicent Sales a Moncada

El proppassat dissabte dia 15 es va celebrar a la històrica Casa Comuna de la Séquia de Moncada un càlid homenatge a la memòria de Vicent Sales que va faltar el 25 de setembre, àmpliament reconegut en els àmbits acadèmic, agrari i social com recordava este mateix diari fa uns dies. Vaig ser convidat a l’acte i ara reproduïsc ací el meu parlament.

Comence agraint a totes les persones que heu promogut i organitzat este acte; no podíeu haver triat un lloc millor. La séquia també s’apunta a l’homenatge de hui a Vicent: anit vaig consultar la vostra web on deia que l’aigua ja passava per Massamagrell, el nostre poble, i que hui arribaria a Puçol... El Sequier Major em confirma amb la informació.

Dos vessants vull destacar de la meua relació amb Vicent, la familiar i l’acadèmica.

Vicent no era un parent de grau més o menys pròxim, Vicent era part de la meua família i jo de la seua, dos cases a prop l’una de l’altra, i una sola llar. Les nostres respectives famílies ascendents provenien, per part de les nostres mares i iaies, d’una casa comuna, Casa León, una gran botiga d’ultramarins, que fou una referència comarcal en Massamagrell.

De l’ample arxiu de fotos familiars he triat la del dia de la meua comunió (1954) amb els meus pares, en la que Vicent m’acompanya de la maneta, quatre anys menor, també vestit de marineret. Crec que representa perfectament el que va ser la nostra infantesa. Vicent era el meu germà menut i els seus iaios me’l confiaven perquè jo era un xiquet molt formal.

Pel que fa a les nostres coincidències acadèmiques, una mostra.

Els congressos d’Estudis de l’Horta Nord. Recorde especialment el de 2011, amb una magistral conferència inaugural del professor Thomas F. Click: Què deuen realment als àrabs els sistemes de reg hispànics? En eixe congrés Vicent parlava ‘Sobre una visura de la Séquia de Moncada en el segle XVI’. I jo, ‘Una destrucció (mal) planificada’. Em referia no sols a l’explosió urbanitzadora, també al desgavell de les infraestructures del transport a la nostra comarca.

Vaig estar present en la presentació de la seua tesi doctoral (2015), un treball que, entre altres valors, aportava reflexions i documentació de premsa molt interessant sobre què va passar en les riuades de 1897, 1908 i 1949 a l´Horta Nord.

I fou en la Universitat Politècnica quan vaig convidar a Vicent a les meues classes d’urbanisme a l’Escola d’Arquitectura, explicant els valors d’un espai únic i advertint a l’alumnat que l’Horta no és un solar, quan encara hui alguns analfabets culturals i interessats clamen per la seua desprotecció. Els seus relats sobre el projecte i la construcció de la séquia de Moncada, el pendent del traçat, la connexió per gravetat amb les parcel·les, la senzillesa per a resoldre la complexitat de la gestió de l’aigua... la dessecació de la marjal, van donar pas a una visita guiada pel terme del Puig, del secà a la platja, travessant la séquia, un mostrari perfecte de l’urbanisme recent.

També el nostre Col·lectiu Terra Crítica, un grup informal que va començar a escriure en Levante-EMV en 2001, va acollir la participació de Vicent Sales. En 2005, ‘La Huerta que se nos va’ on alertava sobre l’efecte de les rendes decreixents del sector agrari que fan inviables moltes de les explotacions agràries, i no només pels processos urbanitzadors: «L’estratègia de tancar els portells -deixar de regar i de cultivar- es va estenent a passos de gegant» En el preàmbul citava una frase del mestre Vicenç Rosselló que copie, aprofitant l’ocasió per a enviar-li una forta abraçada:

"M’esforçaré per no participar d’esta filosofia pessimista (que va bé als que manen) i no em resignaré a condemnar l’agricultura; no m’avindré a matar la terra. Cal que l’ofici de llaurador –el d’hortolà també- siga digne i no el més miserable. No vull admetre que llur treball haja esdevingut anacrònic, ni que tots s’hagen de convertir en jardiners decoratius i supernumeraris. La museïtzació dels nostres regadius no em conhorta. És que no hi ha tècnics –agrònoms, sociòlegs, paisatgistes, planificadors- que ho puguen redreçar?"

Acabe destacant, com van fer altres participants en l’acte de Moncada, el tarannà d’home discret de Vicent Sales, gens partidari del vedetisme. Per fortuna, el seu llegat es mantindrà a través de la Fundació Assut que ara portarà associat el seu nom.