Nuremberg: l'altre 20-N

El passat 20 de novembre hi havia diverses commemoracions en este país. A més, l’actualitat venia carregada per la sentència aplicada a l’antic fiscal general de l’Estat. En eixe context era difícil calibrar que també hi havia una efemèride, internacional, que calia revisar: la dels 80 anys transcorreguts des dels juís de Nuremberg. El tema no sols ha sigut treballat pels historiadors, sinó que gaudix d’una abundant filmografia, a la que cal afegir ara un nou film. Ja saben: un grapat de jerarques nazis de primera fila van comparèixer davant una cort internacional.

D’entrada cal fer una apreciació: era la primera vegada en la història en què es jutjava als perdedors d’una guerra. Ja cap al 390 aC el líder gal Brennus, després d’haver conquistat Roma, durant una discussió sobre els pesos per a calcular el rescat a pagar pels romans, desembeinà la seua espasa, la va posar damunt de les balances i, segons la llegenda, va proferir la celebèrrima exclamació Vae Victis!, ai dels vençuts! Des d’aleshores va quedar ben clar que els vencedors no tindrien pietat sobre els perdedors.

Inclús després de la I Guerra Mundial, els juís per crims de guerra de Leipzig de 1921 no anaren a cap banda, encara que, a llarg termini pogueren considerar-se com un pas significatiu cap a la introducció d’un sistema integral per a la persecució de violacions del dret internacional. En qualsevol cas, l’antic kàiser va morir en la seua finca holandesa el 1941. Després dels conflictes, per tant, hi havia precedents de posar clàusules, inclús abusives, als vençuts, però no de jutjar als perdedors. La qüestió, per tant, és, ¿quina va estar la peculiaritat d’esta guerra per a que foren jutjada la cúpula nazi?

Certament, el conflicte va iniciar-lo, de facto, Alemanya amb la invasió de Polònia l’1 de setembre de 1939. Hitler, però, no va declarar, la guerra a Gran Bretanya o França. Estos països llançaren un ultimàtum al III Reich que, òbviament, no va complir i, el dia 3, va començar la conflagració de caràcter mundial. La invasió alemanya dels països ocupats va estar acompanyada d’una brutalitat sense precedents. Sols a l’URSS –país amb el què els nazis havien firmat un acord de cooperació- la guerra va causar 27 milions de morts, la majoria civils: la setena part de la població prèvia a la contesa.

Atés el nivell de barbàrie que havien mostrat, tant les Waffen SS com la mateixa Wehrmacht, ja durant la Conferència de Moscou d’octubre de 1943, els secretaris d’Afers Exteriors de la República de Xina, URSS, Gran Bretanya i Estats Units, signaren les Declaracions de Moscou: sobre la Seguretat General, sobre Itàlia, sobre Àustria i sobre Atrocitats. Va ser en esta última, signada també per Stalin, Churchill i Roosevelt, que els mandataris assenyalaren que “hi ha proves de les atrocitats, massacres i execucions massives a sang freda que estan sent perpetrades per les forces hitlerianes”. També advertiren que els alemanys serien enviats de retorn als països on hagueren consumat barbaritats per a que foren “jutjats en l’acte pels pobles als què havien indignat”. Per als qui no tenien una localització geogràfica de referència, és a dir, els alts càrrecs, ja es contemplava que “serien castigats per decisió conjunta dels governs aliats”.

Va ser el jurista soviètic Aron Trainin qui va desenrotllar el concepte de crims contra la pau per dur a terme una guerra agressiva. Les seues idees van tindre molta ressò a Occident, de manera que, a finals de 1944 i principis de 1945 el govern dels Estats Units estava perfilant plans per a un tribunal internacional. L’URSS estava d’acord perquè d’esta manera s’exemplificaria el castic i Gran Bretanya, directament, volia afusellar sumàriament els responsables nazis. Va guanyar, però, la idea del juí. Així, en acabar la guerra a Europa, en la Conferència de Londres, representants de les quatre potències europees guanyadores negociaren la forma que tindria la causa. Acordaren que processarien crims contra la pau, crims contra la humanitat i crims de guerra.

Més enllà dels veredictes, una de les conseqüències d’estos juís va ser la cesura que, almenys formalment, va establir-se a Alemanya entre l’abans i el després del nazisme, en el sentit que, almenys en teoria, qualsevol vel·leïtat nacionalsocialista de caràcter públic va ser tallada de soca-rel. Una altra cosa va ser la realitat. Imprescindible, en este sentit, la trilogia de l’Alemanya Occidental de Fassbinder, singularment el primer d’estos films, El matrimoni de Maria Braun (1979). I és que amb el segon escaló de responsables nazis la justícia va ser més suau. L’URSS iniciava els seus passos cap a la carrera nuclear, la guerra freda començava i calia comptar amb la complaença del poble alemany.

La nova República Federal Alemanya va reconèixer els crims del règim nacionalsocialista, entre ells, el de Gernika –els bombardejos sobre el nord valencià no han gaudit del necessari reconeixement- . De fet, en la recent visita d’Estat del president alemany Frank-Walter Steinmeier, s’ha tornat a explicitar tant, la condemna com la petició de perdó.

El paral·lelisme amb Espanya, però, es bifurca en 1945. En este país, ja se sap, no ha hagut cap juí a l’efecte; tampoc cap condemna moral de la dictadura franquista que haja suscitat la unanimitat de les Corts espanyoles. L’ombra del franquisme és massa allargada: la dreta centralista continua enyorant Franco. L’episodi més recent, el protagonitzat per uns magistrats del Tribunal Suprem, emetent un veredicte de culpabilitat sense presentar primer l’argumentació, precisament, el 20 de novembre. 80 anys després de Nuremberg. “Y con esto, señores, concluyo, que tengo que poner la sentencia del fiscal general”. Doncs això: Habíamos ganado la guerra.