Feijóo, diu el mort al degollat

Fullejant el Diccionari Normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua- la que fa treure foc pels queixals als neo feixistes que ara manen vicariament a la Generalitat- llig la frase que la iaia Vicenta feia servir sovintment: “Diu el mort al degollat: qui t’ha fet eixe forat”una dita feta a la mida de Feijóo, l´home que la única cosa que sap fer és criticar els defectes de l’adversari sense veure els propis. I, ausades que el gallec, front al PSOE, té molt que callar quan es parla de corrupció als partits polítics. Cal recordar als seguidors d’aquella gavina carronyaire d’antany que el seu partit, el PP, és l'únic als que la Justícia ha condemnat per beneficiar-se, a títol lucratiu, de la corrupció dels seus dirigents. 

Feijóo aprofitant l’entrada en presó de Ábalos, exministre del Govern Sánchez, ha tocat a “generala” per mobilitzar les seues mesnades a manifestar-se, ja van set vegades en aquesta legislatura que, com feia aquell dictador que va morir fa cinquanta anys, amb bitllet pagat i entrepà de mortadel·la intenten omplir els carrers de Madrid d’una gentada fidel ansiosa d’escoltar les arengues dels seus líders. Diumenge a Madrid, davant Aznar i Rajoy, entre el onejar d’ensenyes rojigualdes els oradors van animar les masses qualificant de “màfia” la socialdemocràcia mentre Ayuso, la nova Agustina de Cibeles, sense vergonya ni respecte a les víctimes, ens amenaçava amb la vinguda d’ETA. Cada dia MAR li escriu discursos més i més terrorífics. Aquesta vegada ja no van passejar, victorejar ni besar Mazón com han vingut fent durant els últims dotze mesos. Carlos fa setmanes que fa pudor a cadàver. 

Una de les dinàmiques més intrigants en la política moderna és la coneguda com la "contradicció de l'acusador". Aquesta es produeix quan un partit, com el PP, amb condemnes fermes, relacionades amb el lucre per corrupció, encapçala manifestacions o campanyes acusant els seus rivals de ser una "màfia corrupta". Aquest fenomen, lluny de ser una simple hipocresia, es utilitzat per Feijóo com una estratègia política calculada que busca aconseguir que el debat giri entorn de la corrupció de l'altre i, per extensió, que les pròpies condemnes semblin menys rellevants o "una cosa del passat"en comparació amb les suposades noves irregularitats. Les acusacions de corrupció són molt efectives per mobilitzar l'electorat propi. Això pot erosionar el respecte per les regles del joc democràtic i pot conduir a una polarització extrema on l'objectiu, a mes a mes de guanyar les eleccions, també busque destruir la imatge i la credibilitat de l'altre partit fins a fer-lo inviable.

La contradicció que suposa que el Partit Popular un partit amb condemnes per corrupció, i encara amb judicis pendents, lidere una campanya contra els seus rivals utilitzant exactament el mateix argument no és només una qüestió d'ètica, sinó una tàctica molt potent en la guerra política. El seu èxit depèn de la capacitat de convèncer l'opinió pública que la corrupció de l'altre és més actual i més perillosa que la pròpia, a costa, sovint, de agreujar la crisi de confiança en el sistema democràtic en el seu conjunt. Però això al PP no l’importa, molts dels seus militants i votants encara estan ancorats en temps predemocràtics i el partit cada dia s’escora més vers l’extrema dreta.