Una missió impossible caminar per Torrent 

No ve d’ara que parlar de ciutats inclusives està de moda, més encara als qui governen, perquè se’ls omple la boca dient a tort i adret el que pensen fer o el que han començat a fer emplenant d’obres els pobles viles i ciutats; però la realitat dista molt del que es pregona, a poc que comprovem els entrebancs arquitectònics existents per a les persones amb visió reduïda o amb mobilitat limitada. 

La hipòtesi sobre la que cal partir, ha de fonamentar-se amb el fet que “l’accessibilitat ha de ser universal”, i per tant, com a punt de partida esdevé un bon inici, però el que realment tenim és, que trobe que no hi ha ni una sola ciutat que puga acomplir este principi fonamental.  

Sense anar més lluny, volia fer la prova al meu poble i he de dir que conforme està estructurada, planificada, dissenyada i construïda esta suposada adaptació a la vila de Torrent, és un suïcidi diari per a les persones cegues, i per a les persones que han de circular sempre amb cadires de rodes. 

Bastant lluny de la realitat queda la recomanació d’instal·lar paviment podo tàctil, que tant necessiten les persones cegues o amb visió reduïda per a poder ser autònoms a l’hora de moures pel poble i si augmentem la dificultat, respecte dels semàfors sonors de Torrent, s’ha de dir que no tots ho són (ni molt menys) i els que tenen aquest dispositiu sonor, la major part de vegades es troben espatllats a causa de manca de manteniment. 

Pel que fa als comerços, gran part d’ells no disposen d’entrada adaptada i això fa que aquesta mena de clients no puguen accedir en condicions normals. Caminar per Torrent és molt arriscat i les persones amb algun tipus de mobilitat reduïda, han ser molt valentes i agosarades per poder sortejar a més, el fum de taules i cadires existents a les terrasses, bars i cafeteries, tot això, sumat a les tanques i aparadors publicitaris existents al mig de les voreres, així com la manca de pendents o ascensors on resulta impossible encabir cap cadira de rodes. 

Com es pot observar pel relat que publique, hi ha desídia, apatia i indolència als carrers en tema d’accessibilitat urbanística. Tant és així, que fa fredat posar-se en la pell de les persones amb alguna discapacitat i fins a data de hui, els nostres governats locals prefereixen posar-se de cantó davant les demandes que solen fer els col·lectius de persones afectades. 

En fi, molta tecnologia, molta propaganda, moltes promeses fetes, però una qüestió tan fàcil com és empatitzar i posar-se al lloc de persones que no tenen l’opció de gaudir de tots els sentits o de total mobilitat és incòmode i posar-les en primera línia d’atenció més encara. 

No tinc cap mena de dubte que Torrent és una gran ciutat degut a la superfície que ocupa i pel nombre d’habitants, però no ho és a l’hora de facilitar el dia a dia a persones amb diversitats funcionals.  

Suscríbete para seguir leyendo