El futur del valencià

Vaja per davant: no sóc catastrofista. Només cal obrir les orelles en estes terres, inclosa la vella capital, per observar que el valencià és una llengua més viva del que alguns voldrien: també entre joves, més joves i amb un ús intergeneracional. Fins i tot, ja han vist, es parlava de llengua al Cecopi mentre es discutia el missatge d'alerta més improductiu de la història. Vaja per davant: no aspire a adoctrinar, només suggerir un debat que, em sembla, en algun moment arribarà. La setmana ha portat algunes bones notícies per a la llengua pròpia, acostumada al relat blau fosc quasi negre. El nou president de la Generalitat ha exhibit la seua defensa de l'Acadèmia de la Llengua (AVL) i s'ha quedat baix el seu escut la política lingüística, una manera de donar-li valor i, cal esperar, calor. L'Acadèmia ha signat a més un conveni amb el Congrés dels Diputats que està en la línia també de donar-li valor en moments en què ha estat qüestionada i quan pateix l'ofegament econòmic (sense arribar a l'asfíxia) demanat per la ultradreta. El conveni trenca a més el relat de l'escassa valenciania de la institució perquè representa “singularitzar” el valencià a la documentació que produïsca la Cambra Baixa juntament amb el gallec, basc i català. Cosa que ja es fa, però millorada per l'AVL. Tot això sense qüestionar la unitat de la llengua parlada a les terres de l'antiga Corona d'Aragó, han remarcat les presidentes de les dues institucions. Francina Armengol és mallorquina: sap una mica d'aquesta història de llengües i noms i identitat conflictiva (no és una manera d'antiidentitat?, però eixe és un altre debat) Tot il·lusionant? És possible. Però fa temps que em produeix algun desasossec aquesta línia singularitzant (o genuïnitzant) a partir de la justificada diferència de noms. Cap on anem? Quin és el final daquest camí? Com sostenir a la llarga que dues comunitats lingüístiques que reclamen identitat pròpia més enllà de les fronteres (a Madrid o Brussel·les) i fan usar textos diferenciats no pertanyen a idiomes distints? És una singularitat ben notable, perquè no hi ha versions en extremeny, andalús o argentí dels textos en espanyol enlloc. Com sabrem conduir aquesta peculiaritat? Ja dic, tinc més preguntes que afirmacions. No sé si tot seria més fàcil buscant (almenys per a ús exterior) un nom compartit, que englobe la “dualitat onomàstica”. Potser la famosa fórmula barrada (valencià/català, amb llibertat en l'ordre dels factors). Tal vegada l'aprofundiment en la singularitat és la manera de guanyar el carrer, millorar l'ús social de l'idioma i la identificació dels parlants amb una llengua amb problemes. Potser només és un moment polític més en una història d'acordió, amb etapes d'expansió i contracció en la diferenciació idiomàtica. No sé si tot acabarà com el gallec i el portuguès, imposant-se una teoria de dues llengües amb un origen i una història comuns, germanes però diferents hui. No sé si això és el policentrisme normatiu convergent que defensava el mestre Sanchis Guarner. No sé si n'és la història de l'última derrota. Ja dic. Només es tracta d'exposar una reflexió. Segur que hi ha savis que tenen clar cap a on anem malgrat l’absència de claredat. Jo, no tant.