La por és un negoci

Segur que existix des de fa molt de temps, perquè les veritats sense nom ni amo no pertanyen a ningú i són eternes, però la primera volta que vaig vore la idea del títol d’este article fon en l’obra de l’escriptor xilé Fernando Jerez, titulada justament així: La por és un negoci, una novel·la que reflectia la por ‒o, millor, la paüra‒ de les classes altes d’aquell país després de la victòria en les urnes de Salvador Allende. Por que esdevingué histèria, i histèria que desembocà en el colp d’Estat d’Augusto Pinochet i en el terror que aplegà tot seguit. Un poder clarament identificable, septentrional, decidí els destins de Xile, com anys després faria en l’Argentina, en Granada, en Nicaragua, en Panamà… Ja ho sabíem: la por és un negoci; per a uns quants només, això sí; en estes coses no hi ha lliure comerç. Alimentes la por, i en traus rendibilitat, i també misèria.

Ara la por torna a vindre d’aquell mateix espai geogràfic. Però no sabem quin és l’enemic. L’estat del benestar està moribund, o potser l’abandonàrem amb la brutícia del segle XX, i per davant tenim estranyes combinacions de barres i d’estreles, de banderes estranyes, que volen atemorir-nos, amb un modus vivendi alié a la nostra història.

Aquella societat del benestar (o dit a l’inrevés: benestar social) es bastia des d’Europa, cega per a la resta del món, i convertí drets i beneficis en una mena d’obligació egoista. Tot se’ns devia: “Jo tinc dret, es vulneren els meus drets…”. I si succeïa allò que no esperàvem, reclamàvem el remei. El resultat? Una societat analgèsica. Tot anava bé, i pensàvem que el món era una posta de sol de targeta de coloraines. La platja ja no estava davall dels adoquins, sinó davall de qualsevol lloc.

Al remat, desaparegué l’efecte de tantes pastilles caducades, i l’analgèsic perdé la força per a mostrar-se confiable. Menejaren les màquines del món, sacsaren els arbres del jardí amb tots els pardalets, i desitjàrem un medicament més efectiu, confiats en l’optimisme salvatge, amb l’esperança que tot eixiria bé, perquè si arrancàvem, ja no pararíem… ni fracassaríem.

Però la pastilla no arribà. I no hi hauria comprimits, xarops, caramels ni prospectes per a curar, ara, tanta inquietud. Sense la pastilla, qualsevol mal acudix o ‒pitjor encara‒ pot acudir. I aquella societat analgèsica s’ha convertit en una societat hipocondríaca. En este punt, ja no reclamem el remei: tot allò que no se’ns done pel mer fet d’existir és una traïció. I per a tot ha d’haver-hi una solució ràpida i indolora, puix pot ser, o és, una amenaça. Rússia? El cotxe elèctric? Els temporals? Un mosquit? Els avions? La carretera? La velocitat? Les sectes? Els tancs xinesos? Els feixistes? Els corsos? Els independentistes? Si tot fa por, algú vol eixa por.

Una societat hipocondríaca és el resultat d’una societat còmoda i covard. I algú que sap que la por és un negoci incrementa els seus comptes o la seua influència mentres ací s’amaga entre cervesetes una por indefinida, estúpida, i per això letal.