Política de clavegueres

Les “ciutats subterrànies” són imprescindibles. Sense la colossal obra de l’enginyer Joseph Bazalgette, que va dissenyar el sistema de desguassos de Londres, el Tàmesi encara seria “una claveguera oberta” i Londres la ciutat nauseabunda que va descriure Charles Dickens. Les obres de sanejament van evitar la contaminació de les aigües i les epidèmies consegüents. En agraïment, la corona va nomenar Sir Joseph Bazalgette el 1875.

Com a totes les ciutats, la vida social i política demana manteniment, control i modernització de les clavegueres. L’alternativa són plagues corrosives sobre la vida cívica i els vincles humans. La Pesta d’Albert Camus n’és la referència literària obligada. A l’estat espanyol, hem après per immersió que polítiques públiques i clavegueres tenen una relació directa. Una de les obligacions de la democràcia postfranquista era la desinfecció de les canonades de l’antic règim. Però els Founding Fathers constitucionals van emblanquinar la propietat heretada sense erradicar mals endèmics que han colonitzat l’edifici democràtic. El laissez faire, laissez passer és la renúncia a la política i comporta la legitimació de les velles jerarquies. En aquest context, determinats estaments socials apliquen discrecionalment els propis codis en benefici d’un ordre que, més enllà de les formalitats, els permet continuar manant des de la foscor. Els interessos militars, per exemple, no s’han tocat a penes en cinquanta anys. Però tampoc els ressorts d’un poder judicial intervingut i amb un ascensor social limitat. Les bones famílies, ara com fa un segle, es reparteixen el poder per barris i exerceixen, quan els convé, una erosió a conveniència sobre les cambres legislatives i els gabinets executius.

Les regles del joc actual són filles de la democràcia, però l’arbitratge és fora del seu abast. Un arbitratge, com diem, respectuós amb els procediments que li atorguen la darrera paraula. Al capdavall, l’ordenament jurídic és, segons Elías Díaz, un “sistema formal de seguretat”. Un sistema que sovint atorga cobertura legal a pràctiques poc o gens democràtiques. La condemna del fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, és formalment inapel·lable. Com ho va ser la sentència contra els líders independentistes catalans o la condemna dels xicots del Cas Altsasu o de Pablo Hasél. Injustícies ajustades a dret: un patró que es repeteix de forma constant i incomprensible. Després de cada sentència, els actors polítics, cívics i mediàtics protesten si l’aplicació de la norma toca els propis interessos. El beneficiats callen i dissimulen. Ara, el govern espanyol i els partits que li donen suport ploren la peça perduda, la substitueixen per una altra i, amb sentiments impostats de sorpresa i indefensió, tornen a començar una partida perduda perquè està mal arreglada.

Davant dels fets sistèmics, Josep Pla assegurava que “era més difícil descriure que opinar”. Per això, a benefici d’inventari, convé recordar que la sentència del procés català va pillar molt lluny els representants de l’esquerra espanyola, inclosa la sucursal valenciana, que mirava de no contagiar-se del virus indepe. Una sentència, a diferència de la del Fiscal General, sense vots particulars: un consens granític davant d’acusacions injustes. Tan injusta com, Europa dixit, la inhabilitació del president del Parlament basc, Juan Mari Atutxa, o la persecució i empresonament d’Arnaldo Otegi pel cas Bateragune. Sense eixir d’Euskadi, Patxi López mai no hauria estat Lehendakari sense la il·legalitzacio de Batasuna a proposta de Baltasar Garzón --que ara plora pels platós-- i el posterior pacte PSOE-PP. Els tancaments dels diaris Egin (per part també de Baltasar Garzón el 1998) i Egunkaria (per ordre del jutge Juan del Olmo el 2003) han estat dos dels majors escàndols de la democràcia. Amb un silenci vergonyós en gran part de l’estat. Entre nosaltres, Mónica Oltra, que va banalitzar l’exili de Puigdemont, encara pateix un assetjament --personal i polític-- inadmissible.

Fa uns anys, el còmic Toni Albà va portar l’espectacle Audiència I-Real al Teatre Micalet de València. L’actor encarnava el monarca ara emèrit en una roda de premsa durant la qual el públic preguntava el que considerava d’interès. Recorde una pregunta del meu veí de butaca sobre el 23-F: “Majestat, què va ocórrer de veritat aquell 23-F?” “Una cosa molt senzilla, el meu súbdit i entranyable contribuent. Allò va ser només un colp de l'estat”. “Ho pilles?”, va insistir Albà, “un colp de l'estat”. La resposta m’ha vingut al cap precisament després de la sentència contra el Fiscal General. Alguns dels ofesos més lúcids parlen de “sentència política” i fins i tot de “colp blanc”. Al meu entendre, no els falta raó. Un colp, en qualsevol cas, en nom de la vella i santa “raó d’estat” enfront de les “virtuts republicanes” de la decència, la responsabilitat i l’exemplaritat dels poders públics. En compte de queixar-nos, podíem començar per desembossar i modernitzar el clavegueram com va fer --vostès em perdonaran de nou la metàfora fàcil-- sir Joseph Bazalgette a Londres.