Pel dret a l’habitatge, ara

Parlem molt de drets, però massa sovint oblidem el més elemental: tindre una casa no és un luxe, és un dret. Al País Valencià, l’habitatge ja no és només un problema, és una emergència social. Milers de famílies, joves, migrants i persones majors viuen atrapades en un mercat salvatge que només entén de beneficis i condemna la gent a una angoixa permanent.

Cada setmana presenciem desnonaments, pujades obscenes del lloguer i barris que perden veïnat mentre hi ha pisos que romanen buits o es transformen en apartaments turístics. Açò no és casual: és el resultat directe de decisions polítiques que han permés convertir un dret bàsic en una mercaderia en mans de fons voltor i especuladors.

No hi ha economia que s’aguante si la gent no pot viure. No hi ha futur si la meitat del salari se’n va en un lloguer abusiu. No hi ha dignitat quan sobreviure substitueix viure. I, mentre tot això passa, algunes administracions miren cap a un altre costat, entre discursos i promeses que mai no es tradueixen en fets.

Cal dir prou. L’habitatge ha de deixar de ser el negoci especulatiu d’uns pocs i tornar a ser un dret per a totes i tots. Les administracions públiques han de recuperar el control, mobilitzar els habitatges buits, topar els preus dels lloguers, ampliar de manera urgent el parc públic, combatre el racisme immobiliari i frenar la turistificació que està expulsant la gent dels seus barris.

Per això, el 20 de desembre, nombroses entitats valencianes criden a eixir al carrer pel dret a l’habitatge i per prorrogar i millorar l’escut social. Aquesta mobilització és un crit d’alarma col·lectiu contra la injustícia, l’abandonament institucional i un sistema que afavoreix el benefici privat a la vida i drets de les persones.

S’exigeixen respostes immediates i reals a totes les administracions públiques. Prou de dilacions, excuses i propaganda. Es reivindiquen polítiques valentes, pressupostos suficients i decisions urgents per garantir el dret a l’habitatge, en especial de les treballadores i treballadors i dels sectors socials més vulnerables. No es pot governar per als mercats i girar l’esquena a la gent.

L’habitatge és un dret bàsic. Defensar-lo és defensar la classe treballadora, els barris, els pobles i la dignitat col·lectiva. No estem davant d’un problema individual, sinó d’un espoli social consentit, i la resposta ha de ser també col·lectiva. Si no defensem hui el dret a viure dignament, demà ens voldran condemnats a resistir en la precarietat.