On està l’agenda antifeminista de Vox a la investidura?

El passat 27 de novembre es va produir la investidura del “molt honorable” nou president de la Generalitat, Juan Francisco Pérez Llorca. El que va passar a les Corts Valencianes va ser tot un déjà-vu: el PP escenificava, una vegada més, la cessió de poder a Vox. Cap sorpresa al pacte d’investidura: contra les persones immigrants, rebuig al Pacte Verd Europeu i una baixada d'impostos als més rics. Una investidura que, com era d’esperar, no tractava de les necessitats de les valencianes i valencians, ni tan sols la DANA o la reconstrucció.

Era evident que les exigències de Vox girarien entorn del que realment els importa i, a mesura que coneixíem les cessions, no podia evitar preguntar-me: per què Vox no reclamava res sobre igualtat o violència de gènere? Esperava que, en algun moment, reapareguera la seua creuada contra les polítiques d’igualtat, més encara quan la investidura quasi coincidia amb el Dia Internacional contra la Violència de Gènere. Però no.

Buscant possibles raons, vaig pensar que potser Vox ja no necessita insistir en aquest discurs. En part, perquè el camí és clar i el PP està complint fidelment: l’acord amb Mazón incorporava exigències que, en els últims dos anys, s’han traduït en retallades i paralització de polítiques clau, com la renovació del Pacte Valencià contra la violència de gènere i masclista, pendent des de 2022.

Tanmateix, Vox continua marcant el rumb. Coincidint amb la investidura, va presentar esmenes al reglament de la Renda Valenciana d’Inclusió per substituir “violència de gènere” per “violència intrafamiliar” i per excloure de les prestacions a les dones que utilitzen burka o nicab. Aleshores, per què no reivindicar tot això al debat? Per què no forçar alguna concessió més a Pérez Llorca?

Una altra possibilitat és que Vox considere que el discurs antifeminista ha arribat al seu límit de rendiment electoral. El seu relat ja ha deixat empremta i potser busquen créixer atraient un altre públic amb un discurs centrat en la immigració. Això no significa que la dreta i l’extrema dreta hagen abandonat les seues posicions respecte als drets de les dones, és clar. Més aviat sembla que exploren una convivència entre la fal·làcia postfeminista —segons la qual “la igualtat ja s’ha aconseguit” i les polítiques de gènere només perjudiquen els homes— i un discurs que instrumentalitza el feminisme per legitimar posicions xenòfobes, racistes i islamòfobes.

L’estratègia consisteix en defensar que els drets de les dones ja estan garantitsi que els qui els amenacen són “els altres”, els de fora. Però, uns “altres” perfectament delimitats, en aquest cas, amb un discurs islamofòbic. És aquesta, precisament, l’única referència sobre les dones que trobem al discurs de Vox a la investidura: protegir-les dels immigrants.

I que farà el PP en açò? Els que marquen el camí als de Feijóo ja defensen un tipus d’immigració i criminalitzen-ne un altre, com Ayuso, i Aznar, amb allò de què “la immigració musulmana és un problema seriós”.

Al País Valencià, pel que fa a Pérez Llorca i Vox, potser ja han demostrat que compliran, potser és deixadesa o oblit, potser estratègia electoral… Haurem d’esperar. Siga com siga, el que està clar és que, si Vox haguera plantejat a la investidura exigències contra les polítiques d'igualtat i de protecció de les víctimes de violències masclistes, el PP valencià hauria cedit. Sense dubtar-ho. I eixa és una realitat que no hem d’oblidar.