Tractament de Colònia

La política Ana Oramas, quan era diputada en les Corts espanyoles, va adreçar unes paraules al Govern, el 18 de novembre de 2020, a causa de la crisi migratòria que patien les illes Canàries: “Som d’Espanya? Som d’Europa? ¿O és que Canàries ha de tindre un partit independentiste i ressuscitar l’MPAIAC perquè este Govern li faça cas?”. Nyas, coca! Enèrgica, no?

Potser les seues preguntes podien no entendre’s com a retòriques, sinó producte de la ràbia. I inclús, per l’evolució dels fets al llarg dels anys (i dels segles), qui sap si no li donaríem a la tercera qüestió una resposta afirmativa… Tal volta els interfectes (els governants espanyols de qualsevol partit) és l’únic llenguatge que coneixen, a la llum del respecte, la deferència i el carinyo amb què tracten, tan diferenciadament, una altra nació ibèrica que no es quedà en les paraules.

Quant al problema que Oramas plantejava, seguix sense resoldre’s, perquè les Canàries, per a l’Estat espanyol, són territori no nacional, sinó “incorporat” a la Corona, situat lluny de la Península, i a més a més geogràficament –i no sols això– africà, per la qual cosa l’arxipèlag és com una expansió territorial del continent al sud de Gibraltar, i així, mentres els migrants continuen “aïllats”, a milers de kilòmetres de Madrid, és com si no es trobaren en Europa. Està passant també amb l’actual política de Donald Trump, que envia persones deportades amb origen africà o asiàtic a un país com Panamà, que els Estats Units consideren “seu” per a allò que els convé, i estat independent per a casos com este de receptor de persones tractades com a mercaderia.

Quant a altres qüestions que afecten la vida i l’economia del poble canari, no és tampoc menor el fet d’estar sotmesos a duanes, dins del mateix territori estatal!, i per prescripció de la Unió Europea, qui tampoc pareix que considere propi eixe arxipèlag atlàntic. Quin sentit tenen les despeses de duana (de Canàries cap a fora o cap a dins), quan, fruit del Tractat de Funcionament de la UE, ha demostrat la seua inoperància a l’hora de protegir el comerç? El canari, l’ha fet menys competitiu en exportació, i a nivell de consumidors, resulta inviable. Sense comptar que l’actual sistema no només castiga els canaris com a compradors i com a venedors, puix els clients peninsulars han de patir l’aplicació del percentatge duaner més despeses extorsionadores estatals (cobrar la gestió que conduïx a l’aplicació de l’impost “d’estrangeria”).

Així, les illes Canàries, usades com una mena de camps de concentració de luxe, sotmeses a imposts per a únic benefici de l’Estat, i destinades al turisme de sol i platja, són un exemple emblemàtic de com, a pesar de tota la parafernàlia verbal de comunitats d’interessos, d’unions fraternes o de seleccions nacionals, es troben, com València, en un angle de visió no plenament espanyol ni europeu. Només per a allò que li convé al poder central, que és, lògica perversa, allò que com a pobles a la resta ens anihila.