Art, escola i museus: una relació per repensar

Este text inaugura una col·laboració que busca obrir un espai de reflexió compartida sobre l’art i l’escola des del qual preguntar-nos juntes (educadores, artistes, investigadores i gestores culturals) què poden aportar les pràctiques artístiques i culturals als processos d’aprenentatge.

Per a començar este camí, sembla inevitable detindre’ns en un dels vincles més habituals, i potser menys discutits, entre art i escola: els museus. L’escola visita museus des de fa dècades. És un gest tan naturalitzat que rarament el posem en qüestió. Els museus programen cada curs un repertori d’activitats educatives; les escoles trien entre eixa oferta, organitzen l’eixida i, amb sort, aconsegeixen encaixar-la entre horaris, permisos i desplaçaments. La relació sol reduir-se a un intercanvi breu: dues hores de visita guiada o taller que interrompen la rutina escolar i acosten als estudiants al món de la cultura institucional.

Per a l’escola és una experiència valuosa encara que difícil de coordinar. Per al museu, una manera d’afermar la seua missió educativa i augmentar la seua comunitat de visitants. Però i si mirem un poc més enllà? Pot la relació entre escola i museu construir-se sobre alguna cosa més que el consum d’una oferta predissenyada, subordinada al programa expositiu del museu i els seus ritmes?

N’hi ha prou amb revisar els programes educatius dels principals museus i centres d’art per a constatar que aquestes preguntes no són noves. Des de fa anys, educadores de museu i mediadores culturals subratllen la necessitat de revisar críticament els fonaments mateixos de la institució museística i han impulsat experiències que transformen eixes visites en trobades crítiques de participació i anàlisi col·lectiva. No obstant això, l’objectiu d’este text no és analitzar estes experiències detalladament sinó detindre’ns un poc abans en les qüestions que subjauen la decisió mateixa de visitar un museu amb els estudiants.

Perque el simple gest de visitar un museu tanca moltes decisions invisibles. Quan entrem en l’IVAM, el MuVIM o qualsevol altre museu assumim un marc previ: el de la seua pròpia existència com a baluard de la cultura i la legitimitat inqüestionable d’allò que exhibeix. Acceptem el seu relat, les jerarquies estètiques que establix i els criteris -en general no explícits- que determinen què mereix ser mostrat i què ha de romandre ocult. Acceptem la litúrgia del museu i els seus ritus i, en fer-lo, convidem als estudiants a acceptar-los també com alguna donada, necessària i inamovible.

Trencar esta acceptació irreflexiva és una tasca que l’escola pot i deu assumir. Es tracta de reconéixer i treballar amb les estudiants que tot museu és una construcció política; que les seues col·leccions responen a decisions i interessos concrets i sostenen els relats produïts històricament per les elits econòmiques, colonials i intel·lectuals.

Pensar els museus d’esta manera no significa complicar la visita, sinó ampliar-la. Perquè no es tracta només de veure, sinó de comprendre per què veiem el que veiem, quin és el sentit de preservar-lo, d’exhibir-lo i d’atorgar-li valor públic. Perque en el context actual en el qual noves institucions privades s’obrin pas en el paisatge cultural construint les seues narratives sota criteris d’exclusivitat, gust estètic o valor econòmic és imprescindible ampliar la mirada no sols cap als objectes artístics i patrimonials que atresoren sinó cap als discursos que transmeten i el relat sobre la cultura que construïxen. Només així la relació escola i museu serà verdaderament formativa.

Suscríbete para seguir leyendo