Camps i la síndrome Hubris

Supèrbia (sóc l’únic del PP que “té un model de futur”), narcisista (“no trobe cap altre company que tinga el meu bagatge personal”), desmesura i sentiment d'omnipotència (“em compromet a guanyar per majoria absoluta”), identifica l’interès propi amb el del País (crida a “recuperar l’orgull de defensar la nostra manera d’entendre la Comunitat Valenciana”), menyspreu per tots els altres (no li tinc “por a res ni a ningú”), pèrdua de contacte amb la realitat i negativa obstinada a canviar de rumb (fins que Feijóo i Tellado siguen “conscients” que “el millor candidat” és ell). Sembla evident, per tant, que Francisco Camps pateix la síndrome Hubris, paraula grega que al·ludeix a l’heroi que després de guanyar la batalla —tres majories absolutes en el seu cas— es creu infal·lible i insubstituïble, el poder se li ha pujat al cap i això fa que perda el sentit de la realitat. Vicent Mompó, president de la diputació de València, ho ha resumit amb una frase irònica i veladament indulgent: Camps “té dret a somiar”.

La síndrome Hubris o malaltia del poder que fou objecte d’estudi pel neuròleg David Owen, és un trastorn ben comú entre aquells que han estat molt de temps governant; raó que hauria de bastar per demanar la limitació de mandats. Tot i que potser hauria de ser més exigent i especificar que un càrrec electe no hauria de superar les dos legislatures ni tan sols de forma intermitent o acumulada. I això que dic val tant per als polítics estatals com autonòmics i municipals. En conseqüència, cal recordar-li a Camps allò que ja anticipava el tango: “el plazo se cumplió / por eso te grito ahora: / se pasó tu cuarto de hora”. Forçat a deixar la presidència de la Generalitat, Camps va descobrir que, sense poder, era la figa mandanga. Enrere quedava la legió d’aduladors que acompanya sempre el poder amb la mateixa tenacitat amb què les puces segueixen els gossos. Pura hipocresia, perquè els mateixos que hui t’aplaudeixen sense motius, demà demanen el teu cap amb menys motius encara.