Els “Contes” de l’Horta Sud

Entre les publicacions periòdiques en valencià sorgides a principis del segle XX, com vam contar en articles anteriors, una de les que més proximitat va tindre al poble, pel seu caràcter i preu popular, va ser “El Cuento del Dumenche”. Aquesta revista es caracteritzava per estar escrita en un llenguatge col·loquial castellanitzat, i sovint bilingüe, allunyat de l’ortografia valenciana més culta del moment. No obstant això, cal tenir en compte que aquesta es va editar dècades abans de les Normes de Castelló del 1932, en les quals es va acordar la normalització de la nostra llegua. Aquest setmanari va recuperar, en molts casos, obres curtes costumistes ja publicades anteriorment en forma de llibre de diversos gèneres literaris, primordialment del teatral, algunes d’elles a càrrec de destacats autors valencians com Vicent Blasco Ibáñez (1867-1928), Maximilià Thous (1875-1947) o Carles Salvador (1893-1955).

Però, a més a més, aquesta revista dominical, en la seua segona etapa dirigida per Vicent Miquel Carceller (1890-1940), va publicar almenys, entre octubre del 1916 i novembre del 1918, cinc textos escènics en vers, de la segona meitat del segle XIX, i un relat, de les primeres dècades del XX, que feien referència als seus títols i, en la majoria dels casos, es desenvolupaven a pobles de l’Horta Sud. Aquest és el cas de Catarroja, Picanya, Sedaví, Silla o Torrent, ja que aleshores els habitants d’aquests municipis constaven d’un marcat caràcter rural. Encara que també existeixen altres destacats treballs, no reeditats en aquesta revista, relacionats amb altres localitats de la comarca com Albal, Mislata o Paiporta. De fet, respecte d’aquesta última trobem “Un fandanguet en Paiporta”, del 1857, signada pel mític Josep Bernat i Baldoví (1809-1863).

Tornant a “El Cuento del Dumenche”, iniciem el nostre recorregut a Catarroja, on ens apareix una obra relacionada amb la població perquè al seu títol fa referència a una típica expressió valenciana com és “Catarrocha descuberta”. Aquesta va ser estrenada el desembre del 1900 al Teatre Princesa de València, la qual va rebre també els noms de “Les viudes de la plaseta” i “Els festeros de la guasa”. Aquest sainet en vers estava signat pel que va ser, als anys trenta del segle XX, propietari i director de Levante-EMV, Vicent Fe Castell (1875-1945), i incloïa música composta per Josep Garcia Solà (1860-1922) i Eduard Senís Zafrané.

En segon terme, pel que fa a Picanya, tenim la que és considerada com la primera sarsuela de la nostra llengua, “Un casament en Picaña” del 1859, amb música del director d’orquestra i compositor valencià, Joan Garcia Catalá, gràcies a la qual va obtindre un gran èxit professional. Aquesta obra va ser continuada l’any següent amb una segona part titulada “Suspirs y llágrimes”, que també succeeix a aquest municipi. L’autor d’aquestes va ser l’alzirenc Francesc Palanca Roca (1834-1897), en honor a qui actualment es dediquen els rellevants premis literaris d’aquella ciutat en la categoria de teatre.

A continuació està el cas de Sedaví, al qual fa referència la comèdia en vers, representada per primera vegada el març del 1875 al teatre del carrer Russafa de València, “Els besons de Sedaví”, població on transcorre el seu primer acte. Aquest text va estar a càrrec del destacat dramaturg, Joaquim Balader Sanchis (1828-1893), i del que fora diputat al Congrés a Madrid pel districte de Torrent, Jacob Sales Reig (1849-1905), aquest últim autor també d’“Un granerer de Torrent”.

En quart lloc, respecte de Silla, els treballs relacionats amb aquesta localitat són, per una part, “La molinera de Silla”, escrita per l’actor Leandre Torromé (+1878) al segle XIX, localitat que precisament compta amb dos antics molins, el de Forés i el del Ratat, banyats per aigües de la Séquia Reial del Xúquer. I, per altra banda, el relat “La carchófa de Silla”, també titulat “La riquea dels póbles”, que va ser signat el gener del 1915 per Ladislau Marí Simó (1898-1938), el qual aprofita aquesta sentimental història per a fer un retrat dels dies grans de les festes del Santíssim Crist de la localitat.

Per acabar, trobem el cas de Torrent, on es desenvolupa el sainet en vers “Els amors d’un torrentí” de Francesc de Paula Rochano, la trama del qual transcorre el 1858 a la plaça Major de la capital de l’Horta Sud. Aquest, que va ser estrenat el novembre de l’any següent també al Teatre Princesa de València, inclou una breu, però precisa descripció d’aquest espai públic, on apareix la seua aleshores casa consistorial, actual Casa de la Cultura.

Temàtica romàntica

En general, la temàtica d’aquestes obres era romàntica amb embolics amorosos i familiars en les quals es transmetien sentiments d’estima entre els seus protagonistes, d’acord amb el context de l’època, i que anaven barrejades amb situacions dramàtiques i d’humor, donant lloc a històries entranyables amb un final feliç. A més, en algunes d’aquestes es feia crítica a la sobrecàrrega d’impostos a la població, a l’abús de poder per part dels càrrecs públics, a la imposició del castellà en l’alta societat. Així com estava present l’estima al nostre territori, la diferència de classes i el pes de la moral catòlica.

En definitiva, uns textos centenaris que resulten d’interés per constituir un testimoni del mode de vida, els costums, els fets històrics, l’administració pública, els estaments, les relacions socials, els cultius, l’alimentació, la vestimenta, les vies urbanes i els espais domèstics del moment. Unes obres que, sens dubte, amb el pas del temps s’han convertit en un llegat cultural a considerar, malgrat el seu registre lingüístic no formal, ni normatiu que queda patent ja als seus títols i que són, en part, conseqüència de la seua època.

Suscríbete para seguir leyendo