Ingrata pàtria, un llibre pel record

No vaig a parlar del llibre de Martí Domínguez des del punt de vista literari, això ja ho han fet altres amb més coneixements que jo del tema. Per mi la lectura de “Ingrata Pàtria”, dura lectura, ha representat viure a les seues pàgines una part de la meua vida que la por dels perdedors va mantenir en silenci durant anys. Aquell dramàtic Abril del 39 la meua família, com moltes altres, va vestir-se de dol i pena pel que es quedava de vida, qui seria el meu pare era pres a la Model de València, el meu iaio matern, a qui no vaig conèixer, a Sant Miquel dels Reis, i un germà de ma mare mai va tornar a casa i la iaia Vicenta va morir sense saber on era sota terra el cos d’un dels seus fills, la recorde sempre vestida de negre i renegat en veu baixa sempre que escoltava el nom de Franco. Però tot això no ho vaig saber fins que als 18 anys vaig anar a la caserna de la Guàrdia Civil a Benimaclet i em van denegar un certificat de bona conducta, per anar voluntari a servir a Aviació, per “hijo de rojo”. Ja ens ho deia Raimonque “de vegades la pau tanca les boques i lliga les mans” perquè no és res més que por.

A partir d’aquell moment vaig saber que món pare, mort quan jo tenia tres anys, havia lluitat per defensar la República i la democràcia, i havia estat condemnat i empresonat a la Model acusat de “Auxilio a la rebelión”. Ara sé que el Tribunal Militar Territorial número 1º en abril del 1939 mitjançant el sumari 12.241 va condemnar a Rafael Esteve Guasp, natural d’Aldaia, per defensar la democràcia mentre els feixistes que es van alçar en armes contra el Govern legal van ser premiats amb el botí de la victòria. Durant desenes d’anys aquests sumaris han estat negats als descendents d’aquells joves que van deixar joventut, vida i salut a les trinxeres defensat les llibertats contra el feixisme, que, com alguns volen ara, invadia Europa. El coneixement d’aquestes dades ha coincidit amb la lectura del llibre de Martí Domínguez que m’ha permès conèixer de primera mà com van viure mon pare, i milers de joves, entre els murs de la presó. 

La lectura, dura lectura, de les paraules de Martí Domínguez m’ha fet reviure la por amb que ma mare, amb vint anys i una joventut trencada, devia travessar les portes de la Model, sota una divisa que, com una burla als empresonats, deia “La disciplina de un cuartel, la seriedad de un banco, la caridad de un convento”, sense saber si trobaria a la seua parella o bé hauria estat afusellat en la “saca” d’aquella matinada, perquè aquells criminals d’uniforme militar o camisa blava falangista cada matinada celebraven la macabra cerimònia de la mort que finalitzava al camp de tir de Paterna amb els tirs de gràcia de l’oficial que comandava el piquet. Afortunadament mon pare a finals del 1942 va deixar la presó, per tornar a casa, on l’esperava el saxo que havia canviat pel fusell, un saxo que mai més va tocar, una tuberculosi encomanda durant el captiveri ho va impedir.