Hem d’estar vigilants...

Com ja hem dit moltes voltes des del feminisme radical, el sistema patriarcal ho impregna tot, des de les formes de pensament, fins a la política, tot. Per tant, el masclisme no és una qüestió de dretes o esquerres, com estem comprovant, també està per tot arreu i cal continuar combatent-lo amb les eines que cadascuna de nosaltres tinga.

El que està passant al si del PSOE no és gens estrany a les grans organitzacions. És molt més habitual del que pensem. No podem oblidar quan es va destapar el cas Nevenka al PP. I que és ben cert que gràcies a la força d’aquella dona que, recordem que va haver d'abandonar no sols el seu poble, Ponferrada, també va tindre eixir de l’Estat Espanyol. Tot que els tribunals li van donar la raó, el poble sencer li va donar l’esquena. I segur que al PP hi ha hagut altres casos, però en ser tan conservadors, saben amagar-los millor.

Amb aquests dos exemples un de plena actualitat i l’altre més llunyà en el temps, el que vull és reforçar que el tema del masclisme no té color polític ni pertany a cap dels grans blocs.

Aquestes actituds menyspreables són el resultat d’un sistema de creació d’idees on, al llarg dels segles, s’ha cregut que les dones hem sigut una espècie de “complement” dels homes sense tindre en compte que som éssers humans complets i lliures. Se’ns ha format per a ser submises als mandats dels homes i, durant molts segles no se’ns ha deixat participar en la vida pública que era exclusivament masculina.

Les coses, afortunadament i gràcies a la lluita de tantes i tantes dones que ens han precedit, han anat canviant, però al camp simbòlic de les idees, sembla que aquest canvi no ha aplegat encara del tot i, com estem veient, encara hi ha “senyoros machirulos” que pensen que els nostres cossos i, en definitiva les dones, hem d’estar disponibles i al seu abast permanentment.

Des del feminisme radical es lluita des de sempre per erradicar aquestes conductes indesitjades, però com estem veient i malauradament, continuen existint.

Quan des del sindicalisme de classe es va aconseguir incloure articles antiassetjament als convenis, els nostres companys, tret d’alguna honrosa excepció, ens van titllar d’exagerades i de criminalitzar-los a tots en un conjunt i no els va fer gens de gràcia. De fet, els anomenaven articles “maria” perquè eren susceptibles de caure al llarg de la negociació i en qualsevol moment. Afortunadament i també en aquest espai les coses han avançat moltíssim gràcies a moltes companyes feministes que els han impregnat i els han fet vorer que amb la igualtat real (que no la formal) guanyem totes i tots.

Però és en moments de crisi política com l’actual i econòmica quan més en perill es fiquen els drets aconseguits i mai del tot consolidats, com també estem veient en l’actualitat. Ja ho deia deia Beauvoir: “No olvidéis jamás que bastará una crisis política, económica o religiosa para que los derechos de las mujeres vuelvan a ser cuestionados. Estos derechos nunca se dan por adquiridos, debéis permanecer vigilantes toda vuestra vida”.

I com el patriarcat té moltes eines s’ha encarregat de treballar la desconfiança de les dones entre nosaltres, per així mantindre intactes els seus privilegis i “quasi tot” el poder en mans masculines. Així, mentre estem entretingudes amb la crítica a altres dones, ens oblidem de la igualtat real i de l’injust repartiment dels recursos en el qual encara visquem.

Sols des del feminisme radical i en la reivindicació de l’agenda feminista ens podem reconéixer i treballar. Hem de ser intolerants pel que fa a la igualtat entre dones i homes. Hem d’exigir-la sempre i en qualsevol ocasió. Sobretot dins de les grans organitzacions és una obligació i un deure.

Així com el respecte que mereixem com a éssers humans complets i lliures per a prendre qualsevol decisió. No som, ni hem sigut mai la costella de cap home.

Doncs aquí estem, recordant que el compromís feminista passa pel dia a dia, pel minut a minut. No ens podem ni distreure ni mirar cap a un altre lloc, perquè estan en joc els nostres drets i, sobretot, els drets de les que vindran darrere.

La igualtat real entre homes i dones no està aconseguida, per molt que hi haja gent que s’entesten a dir que sí que no està.

Com a últim reducte de militància activa, ja només em trobareu al feminisme radical no institucional. La resta, i si faltava alguna cosa, amb l’assalt als cels de la pseudoesquerra amb postulats clarament neoliberals pel que fa a les dones i els seus drets, ja m’interessa molt poc.

Ja sabeu on trobar-me... si és que algú em busca, clar!