Torrejón ja no està en València

En una societat com la nostra en la que conviuen una ànima liberal i una socialdemòcrata per a diferents qüestions de l’estat, la sanitat manté una forta concepció pública; més fins i tot que l’educació, en la que models privats i concertats es conceben d’una forma més natural.

Tant és així que el Partit Popular, més partidari de models d’administració amb participació privada -afavorint la contenció de la despesa al pressupost o les concessions de serveis al sector privat-, per a la sanitat manté un model de gestió pública en major mesura a tot l’estat. Menys a l’oasi de Madrid i fins fa poc al País Valencià.

Però siga on siga, a tota la geografia crida l’atenció l’escàndol de l’Hospital de Torrejón perquè posa de manifest que la lògica empresarial no pot traslladar-se a un àmbit on les coordenades ètiques deuen ser d’una gran rigidesa. La sanitat pública actua com un mecanisme d’igualtat, democràtic, i s’ha d’exigir el màxim esforç del sistema per garantir la qualitat assistencial de la població per damunt del benefici econòmic de l’empresa. Perquè les concessionàries no gestionen béns materials ni serveis accessoris, sinó la igualtat d’oportunitats davant de la malaltia: i ningú vol tindre’n una menys. No caben per tant les diferències a l’atenció segons si es tracta de pacients de fora de l’àrea de gestió asignada –els pacients “no càpita” pels que es factura a banda-, ni d’elecció de tractaments segons els seu cost, per damunt de criteris clínics –com per exemple, la decissió d’incloure malats en un programa de diàlisi peritoneal, com s’ha publicat. Mai es podria donar una situació similar en un sistema de gestió completament públic en el qual l’èxit s’avalua per l’exigència d’uns estàndards de qualitat elevats, i no principalment per la rentabilitat económica, que clarament no en té. Pot ser per estes raons i per l’interés de les parts, la concessió a la gestió privada es dóna en unes condicions sense massa transparència i sense òrgans de control realment efectius i no polititzats.

Però a banda de les consideracions ètiques, controvertides, és necessari analitzar si el model ha resultat en algun moment beneficiós per al sistema sanitari públic, tenint en compte l’experiència al País Valencià. Hem de recordar que després del procés de reversió de cada hospital s’han hagut de fer inversions significatives per ampliar plantilles raquítiques, igualar ratios de professionals a la resta del sistema públic i actualitzar tecnologies i infraestructures desfasades. És el cas de l’Hospital de la Ribera, el de la Marina Baixa a Dénia, o l’Hospital de Manises, que manté un deute i un litigi amb la Generalitat –que som tots- de més de 246 milions d’euros per les liquidacions anuals pendents. Així i tot, la concessionària abans havia efectuat un repartiment de dividends pels beneficis per un valor de 100 milions.

Al final del model Alzira al País Valencià ens quedem amb un fet i alguna qüestió. El fet és que utilitzant arguments que inclouen criteris sanitaris i econòmics, ens hem posat d’acord estos últims anys en que el model de gestió no ha estat beneficiós per a la sanitat valenciana. Un procés de reversió que va començar l’etapa de governs progressistes i que paradoxalment l’ha acabat el govern conservador que el va crear, i sent conseller Marciano Gómez, un dels seus artífex. La qüestió és per què hem tardat més de 20 anys en adonar-nos que el model Alzira no ens convenia, i per què no ho hem decidit abans apreciant més les raons que l’ideologia. Valorant més els criteris de qualitat assistencial i econòmics a llarg termini que un convenciment polític que diu que una administració privada sempre serà rentable i eficient. Però tot ho escrivim ara quan s’ha fet públic un escàndol que ens ha constatat el que intuïem: si hi ha benefici empresarial a la sanitat sempre és a costa de la salut. Ha estat un aprenentatge massa lent i massa car. Aplaudim almenys que haja estat conjunt i que siga definitiu. Torrejón ens queda ja més lluny. I Madrid és cada vegada més una illa.