Amb Alfons Llorenç a Morella en 2019

Fa uns dies es va celebrar a València un homenatge a Alfons Llorenç, que va faltar en juliol de 2024. En un acte entranyable, vaig recordar aquell viatge en 2013, ai, a Palestina, on ell era el guia del grup, amb la seua Bíblia de Montserrat a la mà per commemorar els llocs que anàvem visitant. «Llig, Joan», em deia, posem el cas, al Mont de les Oliveres, des d’on es podia gaudir d’una impressionant vista panoràmica de la ciutat de Jerusalem.

El que ara vull destacar, però, és un cap de setmana d’octubre de 2019, convidat a participar en el Congrés Internacional l’Estatut de Morella i la construcció d’Europa celebrat a la capital de la comarca dels Ports. Convocats per Alfons, que va aplegar un estimable cartell de persones de diferents àmbits i territoris, es tractava de celebrar el 40 aniversari de l’inici del procés autonòmic valencià. Una celebració especialment grata per l’ambient entre participants i assistents, per la tranquil·litat que aportava aquell cap de setmana de tardor i la intensitat dels debats. Inevitable em resulta comparar l’ambient d’aquells dies amb la degradació actual de la Generalitat, en especial a partir de la terrible fita del 29-O.

Mirem encara més enrere. En 1978 es va fer públic un treball nomenat L'Autonomia del País Valencià i la seua aplicació pràctica promogut per la Jove Cambra de València i impulsat per Francesc Oltra Climent, que ens va deixar en abril passat. Es tractava d’assajar l’entramat que aniria bastint l’edifici institucional pensant en la viabilitat de la imminent nova administració. Entre les comissions sectorials de treball, vaig participar en la de l'urbanisme i les obres públiques. Uns anys després (1983-1988) vaig tindre l’oportunitat de passar a l’acció en el primer govern autonòmic com a director general d’obres públiques.

Amb l’experiència acumulada, de la qual, amb tots els matisos crítics, ara em sent orgullós, aprofití la reunió de Morella de 2019 per a reflexionar sobre els anys d’autogovern, apuntant a la rehabilitació del territori. Tractava d’adreçar-me als sectors valencianistes que, al meu entendre, anaven parant poca atenció (encara hui?) a la defensa del nostre país físic. Un país sense territori? va ser el toc d’atenció que hi vaig llançar, recordant un article meu de l’any 2002 on apuntava algunes idees que encara hui em sembla oportú recordar.

Per exemple, el dèficit de governança derivat, en bona part, del procés de traspàs de competències de l’administració central a l’autonòmica a principis dels huitanta. Sota el paraigua “interés general” es van acceptar sense discussió la titularitat i la gestió d’algunes competències del Govern central. Recordem que, a més, el nostre Estatut no va accedir a la primera divisió.

I vaig apuntar: «No es tracta de qüestionar l'estat autonòmic, sinó de millorar la capacitat de resposta de les administracions públiques a les necessitats socials. No és sols un problema de coordinar els sistemes d'emergència, sinó d'establir un marc d'acció territorial que, consensuat, obligue a totes les administracions a actuar coordinadament i pose en marxa plans de restauració del medi físic. Invertir en capital natural significa respectar els cicles naturals, abandonar la idea de dominar la naturalesa, apostar per rehabilitar el territori i augmentar la protecció dels espais vulnerables».

Esta intervenció meua a Morella em du ara a dos apunts d’actualitat.

Pel que fa a les conques hidrogràfiques, sembla raonable que la planificació es faça des de la perspectiva estatal de les confederacions hidrogràfiques. En canvi, s’haurien de plantar les bases d’una gestió compartida dels recursos entre les comunitats autònomes i el Govern de l’Estat. No cal que recordem els crispats debats actuals sobre embassaments, barrancs i rambles.

Parle també de les grans infraestructures del transport, ports inclosos, de fort impacte territorial i que detrauen importants partides pressupostàries. Són instruments en mans de l’Administració Central que fa i desfà quan resulta que és la Generalitat Valenciana la titular de l’ordenació del territori i del litoral. Diferents governs autonòmics i locals han anat acceptant a casa nostra esta situació sense plantejar cap objecció o negociació al respecte.

L’assumpte mereixeria un debat que mai s’ha produït, però no és hui el moment perquè la meua intenció era recordar a Alfons Llorenç i el seu respecte crític per les nostres institucions d’autogovern, hui greument mancades de credibilitat. No vull pensar quina hauria sigut la seua reacció en vore en quines mans es troben ara.